2010

El nen

De nen el futbol ja l'entusiasmava. Era del Barça. Els dilluns, al pati de l'escola, intentava reproduir amb els amics els gols que el seu equip havia marcat el dia abans. Tenia una bufanda blau i grana, comprada un dia que el noi de sa germana el va dur al camp, un Barça-Logroñés. El seu jugador preferit era Stoichkov, però el gol que va celebrar amb més emoció el va marcar Koeman. El dia que es va escapar la Copa Intercontinental va tenir una gran decepció, no va poder contenir les llàgrimes. Tenia onze anys.

Després tot va canviar. El nen va anar deixant de ser nen, i una precoç rebel·lia adolescent va començar a bullir dins seu. Desitjava amb força sentir-se genuí, desmarcat de la majoria, volia que tothom veiés qui era. Va fer amistat amb un noi més gran que preconitzava amb orgull un rebuig total cap allò que el Barça representava. De seguida es va adonar que aquella actitud tan atrevida i desafiant li resultava absolutament admirable; allò era exactament el que ell volia. Va llençar la seva bufanda blaugrana i va canviar d'equip: a partir de llavors, seguiria el Real Madrid i odiaria el Barça. Així ho va decidir i així va anar construint, mica en mica, la seva pròpia identitat.

Dissabte havia arribat a casa a l'hora de dinar, cansat. Venia de fer algunes compres de Nadal amb la dona. A la tarda, la inèrcia l'havia fet seure al sofà i posar el partit, la final del Mundial de Clubs, amb la vaga esperança que el Barça ensopegués. I, sorpresivament, el Barça, aquell equip que tan detestava, perdia davant els argentins. S'acabava el temps i, tot i el domini del Barça, el match semblava decidit. Ja quan, a l'últim moment, Pedro va marcar el gol de l'empat, el pols se li va accelerar però, estranyament, no es va enrabiar. Ben mirat, després d'aquella segona part, el gol de l'empat era just, va pensar. Pròrroga. Als minuts suplementaris, les contínues embestides dels blaugranes van fer augmentar la tensió, però el marcador no es movia. Quedava molt poc temps i tot semblava abocar-se als penals. Però quan Messi, després de desmarcar-se magistralment, va rematar amb el pit i al fons de la xarxa la centrada d'Alves, un impuls profund, que provenia d'algun racó ocult, el va fer cridar gol. Per uns instants, només un moment, el nen va recordar com va plorar el dia que el Barça va perdre la Copa Intercontinental, una copa que ara per fi aconseguia. Va mirar a dreta i esquerra, assegurant-se que ningú havia sentit el seu crit, i un estremiment li va recórrer el cos, pujant des de l'estómac fins als ulls.

Boira (II)

Cotlliure, 2007.

Boira

Em llevo i en mirar per la finestra veig el carrer, els arbres i l'aire impregnats de boira. La boira m'agrada, sempre m'ha semblat una cosa poètica. Intento pensar en d'altres adjectius que la puguin generalment descriure, i de seguida em vénen al cap les paraules densa i fantasmal. Són adjectius massa obvis, penso, i m'arriben a semblar absolutament ridículs. Per això mentre prenc el cafè, i també sota la dutxa, jugo a buscar-ne d'altres: la boira és, o pot ser, penetrant, estàtica, irreal, silenciosa, freda, pesant, calma, difusa, lúgubre, aïllant. Resultats mediocres, previsibles. Surto de casa i faig camí cap a la feina, atravessant amb el cotxe la boira densa i fantasmal.

No deixin entrar abans de sortir

El tren de Sarrià funciona prou bé; viatjar-hi és còmode i plaent en comparació amb el metro de Barcelona. Però a determinades hores, poques, s'hi concentren aglomeracions que poden arribar a ser asfixiants. Per ajudar a descongestionar els vagons, avui mentre anava cap a la feina he tingut una pensada, una mesura que crec que l'empresa gestora del servei hauria d'aplicar: no deixar-hi entrar els que exhibeixen politono i criden pel mòbil, els que duen auriculars que escupen a tot volum música-màquina infernal i els que llegeixen el Codi da Vinci de torn. Estic convençut que d'aquesta manera l'ocupació mitjana del tren s'ajustaria als nivells desitjats: la meitat de la que hi ha ara, més o menys.

Que sigui sempre així

L'altre dia, en un programa de format documental de la televisió, una dona explicava, parlant d'una experiència que havia viscut durant unes setmanes i de la qual en guardava molt bon record, que mentre tot allò li succeïa, havia pensat: "Per què no pot ser així tota la vida?". No se m'acut una descripció millor del sentiment de felicitat, tan voladís.

Sónar #2

Ho deia Morrissey el 1986:

Cremeu la discoteca,
pengeu l'adulat DJ.
Perquè la música que hi punxen constantment,
NO EM DIU RES SOBRE LA MEVA VIDA

Sónar

Festival de Música Avançada, que pretensiós. Música avançada per què? Avançada respecte de què? Si això és el davant, jo prefereixo quedar-me ben endarrerit. Festival de música buida, en podrien dir. O festival d'experiments informàtics, festival inanimat, festival de somnambulisme... Però Música avançada? Bah... échale la culpa al boogie.

Visc a un mall!

Primer va ser Glòries, després La Maquinista, Diagonal Mar, Gran Via 2 i ara arriba... La T1! 73 botigues i 43 cafeteries/restaurants. També s'hi poden agafar avions.

Assalamu Alaikum

La Central (II)

Fent honor al seu nom, La Central té una ubicació efectivament cèntrica, tot i que per fortuna no massa evident: carrer Mallorca, cantó muntanya, a tocar de l’oasi que és el passatge Mercader. Tafanejant des de l'aparador, alguna mena de magnetisme ens atrau cap a l'interior. Potser és per què ja des de fora descobrim que la planta principal no és a peu de carrer, sinó que es tracta d'un d’aquests locals semi-subterranis de Barcelona, amb cinc o sis graons que baixen a l'entrada, promeses de racons i secrets i troballes. Un cop dins, ens adonem que ens hem ficat en un d’aquells elegants pisos de l’Eixample de principis del segle passat, del qual n’han conservat -cal pujar a la planta de dalt- portes, corredors, part del terra de mosaïc o els adorns en relleu del sostre. Els llibres s'arrengleren i amunteguen amb cura per tot arreu, però la resta de l'atrezzo també és important, i a la Central ho saben: una fotografia de Beckett per aquí, un póster d'un històric combat barceloní de boxa per allà, una escaleta de fusta per arribar als prestatges més alts, una vella estanteria amb portes de vidre... Badar-hi, deambular per allà dins grapejant cobertes i llegint contraportades és una activitat plaent, balsàmica. Hi regna un silenci deliciós, gairebé només trencat, però no traït, pels grinyols del parquet de fusta vella en ser trepitjat.

Kas naranja o Kas limón?

Dos adolescents de quinze o setze anys conversen al metro sobre el seu futur escolar: els toca triar quin batxillerat cursaran l'any vinent. Les opcions són diverses i l'elecció no és trivial. L'un diu que ha decidit triar el batxillerat de ciències socials; l'altre encara no sap què fer.

- Però tu ets més de ciències o de lletres?
- Jo què sé... de cientres.

La Central (I)

Existeix una percepció més o menys generalitzada segons la qual cada cop es llegeix menys. És la típica visió apocalíptica. Jo mateix en sóc sovint una víctima. Segons aquesta teoria, el camp audiovisual (sempre retratat com a emblema de la vacuïtat i la frivolitat) n'és un dels principals culpables, una mena de força del mal que ha anat arrassant implacablement amb tot sense pietat, en perjudici de la literatura, la cultura en general i les ments de mitja humanitat. Per culpa d'aquest procés invasiu del cinema i la televisió, vénen a dir, ja ningú no llegeix, per exemple, poesia.

Bé, doncs a mi m'agradaria saber quanta gent comprava llibres de poemes ara fa cent anys. Vinga, que aixequin la mà els nostres avantpassats lectors de Keats! Quants n'hi ha?

D'acord, en realitat aquesta és una qüestió més complexa que tot això i segurament no pot ser abordada aquí en tres o quatre ratlles. Tot i això, no diré mentida si afirmo que mentre que cinemes i videoclubs van desapareixent vertiginosament dels nostres barris, de llibreries no n'havíem tingut mai tantes.

Precisament (i aquí volia arribar), l'altre dia vaig estar fullejant una interessant Guia de llibreries de Barcelona que vaig descobrir en una d'elles. N'hi apareixien més de les que ens solem pensar que hi ha. Per la seva banda, no fa gaire setmanes, l'Àlex, gran bibliòfil, ens oferia al seu blog una personal i eclèctica llista de les seves llibreries preferides. Si parlem de Barcelona, tots dos coincidim en triar La Central com a referència. Així a grans trets, és una llibreria que destaca per la seva independència, els seus criteris d'ordenació i classificació dels llibres, la qualitat de les seves seccions especialitzades o el personal que hi treballa, que en sap, és amable, i no emprenya.

Però La Central té alguna cosa més, quelcom que la majoria de llibreries no poden tenir. (to be continued...)

"¿Pero qué mosca te ha picado?"

És una frase que se sent sovint a les pel·lícules. De vegades rematada amb un "tío": "¿Pero qué mosca te ha picado, tío?" A banda del cine, no l'he sentit dir enlloc més, a la vida. Per mi és com una expressió totalment irreal, patrimoni exclusiu del doblatge de pel·lícules.

Màgia negra i vudú

PS: Oé, oé oé oé!

De logos

Feia temps que quan veia el logotip de l'Eurolliga de bàsquet pensava: això ja ho tinc vist d'algun altre lloc. Avui se m'ha encès la llumeta, tot i que la semblança no ha resultat tan perfecta com pensava que podia ser. Tot i això, m'atreveixo a afirmar que: El logo de l'Eurolliga és una burda còpia del símbol de l'Aliança Rebel de La Guerra de las Galaxias!




I ja que hi som, un altre. Aquest és descarat. El nou logotip de la Comunidad de Madrid és... un calc barat del logo de la companyia de joguines Milton Bradley, fabricant de grans clàssics com Quién es quién o Tragabolas!




I, ja que parlem de MB, haurem de denunciar que: el logotip del flamant navegador de Google, el Chrome, no és més que una desvergonyida reproducció del mític joc dels anys vuitanta Simon!!

À La Closerie

Havia pensat d'escriure un post sobre la història de La Blogotheque, sobre els seus magnífics Concerts à emporter, sobre la seva innovadora i ja influent manera de filmar músics fent música, sobre el talent del realitzador Vincent Moon, sobre com filmar un petit concert en un sol pla i aconseguir meravelles, sobre com em va sorprendre el vídeo d'Arcade Fire a l'ascensor, sobre París i els seus carrers i locals com a insuperable escenari, sobre la bellesa que pot amagar allò que és simple i cruenc, sobre el poder de la música i la íntima força que pot aconseguir el format acústic i, al final, sobre com se'm posen els pèls de punta només d'escoltar els primers acords de l'harmònium que podeu veure en l'últim vídeo que ens han ofert La Blogotheque i Vincent Moon, aquest cop amb Sigur Rós com a convidats.

Però al final he decidit que no faré res de tot això i que simplement deixaré per aquí sota aquest últim vídeo, per a que se'l miri i se l'escolti qui vulgui.



Sigur Ros - Við spilum endalaust - A Take Away Show from La Blogotheque on Vimeo.

Craven Cottage

Tot i que el meu equip de futbol anglès preferit és el Liverpool, sempre he pensat que si visqués a Londres seria de l'Arsenal, que em cau millor que el Chelsea o el Tottenham, encara que no sé ben bé perquè. Tot i això, hi ha un altre equip que últimament ha escalat moltes posicions entre les meves preferències: el Fulham.

El Fulham Football Club és un dels clubs de futbol amb més anys d'història de la lliga anglesa. Va ser fundat el 1879 i és el més antic de tota Londres, ciutat que té actualment fins a cinc equips a la primera divisió, la Premier, i això que històrics com el Crystal Palace, el Queens Park Rangers o el Wimbledon juguen avui en categories inferiors.

El Fulham té, a tocar del Tàmesis, un estadi meravellós, un estadi de reduïdes dimensions situat al verd, tranquil i benestant barri que dóna nom al club. El Craven Cottage va ser construït el 1896 i conserva part l'estructura original, amb un característic sostre i uns quants seients de vella fusta en un dels laterals, la façana exterior del qual és feta d'atípic maó vermell. Atípic per a un estadi de futbol, clar. El cas és que quan, no fa gaires anys, el Fulham va pujar a la Premier, l'estadi encara comptava amb unes quantes zones sense seients. Veure un match de la Premier de peu, espremut entre d'altres seguidors que s'estan també de peu, era un luxe que el segle XXI i l'organització de la lliga ja no podien permetre, de manera que el club, que no arreglava la situació, es va veure obligat a traslladar-se a jugar els partits de casa a un estadi aliè, el dels Rangers, mentre s'iniciaven converses per buscar un terreny on construir-ne un de nou i més gran. A partir d'aquest moment, alguns aficionats locals van començar a seguir el seu equip només en els partits jugats a fora, en senyal de protesta. Back to the Cottage, clamaven. Finalment, la pressió popular va donar resultats i, amb els diners, diuen, del traspàs de Louis Saha al ManU, l'estadi va ser reformat i l'equip va tornar a casa. Les modificacions van deixar 25.500 seients a les graderies, i petites noves ampliacions estan sent actualment projectades. Precisament, el rècord de la reformada assistència al Cottage es va registrar dissabte passat, en la valuosa victòria del Fulham davant el totpoderós Manchester United. Dos a zero.

La IVE

Les darreres setmanes hem sentit parlar amb certa freqüencia de l'anomenada "interrupció voluntària de l'embaràs". Abreujat, "IVE". Independentment del fet que el tema és sempre digne de debat i d'un periòdic qüestionament de la seva regulació jurídica, això d'interrupció voluntària de l'embaràs em sona a eufemisme llarg, estèril i una mica ridícul. No tenim una paraula, més curta i expressiva, que hem fet servir sempre, que significa exactament el mateix? Paradoxalment, fa l'efecte que precisament els que volen evitar o substituir la paraula "avortament" atribueixen un caràcter punible i en tot cas immoral a allò que el mot expressa, acabant per reforçar el tabú.

El final d' "El Apartamento"

Dissabte al vespre vam tornar a veure "El apartamento", el film de Billy Wilder. Érem uns quants davant la televisió, en una casa que havíem llogat per passar el cap de setmana als Pirineus francesos. Cansats després de la jornada d'esquí, seure davant la llar de foc i veure la pel·lícula semblava un pla perfecte. "El apartamento" és probablement una de les millors comèdies que s'han filmat mai: un punt de partida magnífic, diàlegs enginyosos, situacions divertides, bones actuacions, plans genials (aquella oficina, aquell mirall trencat) i una gran escena final.

Tot i això, dissabte, quan la noia li va dir al protagonista allò de "Shut up and deal" i els crèdits finals van aparèixer, prop meu algú, amb sorpresa, decepció i un punt de sarcasme, va exclamar: "No m'ho puc creure! Ni tan sols follen?" Bé... no hace falta que digas nada más, quina tristesa. Aquella brillant darrera escena, amb Jack Lemmon declarant-li finalment el seu amor a Shirley Maclaine i ella contestant-li, mentre es miren encantats, que calli i reparteixi les cartes, és un dels finals més romàntics de la història. Mil vegades millor que un petó final. O que un clau final.

A través del riu i entre la boira

Torcello és una petita illa al nord de la llacuna de Venècia. S'hi pot arribar amb un vaporetto que surt de la ciutat, en un trajecte d'uns quaranta-cinc minuts. Desembarcar-hi i tenir la sensació d'haver arribat a un indret erm, fred i abandonat és una sola cosa; no sembla oferir més que un camí empedrat que voreja un canal d'aigües verdes i quietes, i un desert d'aiguamolls al seu voltant. Sembla impossible que mil anys enrera, poblada per més de vint mil persones, hagués vist anys d'esplendor comercial i rellevància política. A simple vista, no en queda cap rastre, de tot allò. Hem llegit, però, que queda encara a l'illa un testimoni excepcional d'aquella època, una imponent basílica que aguanta sencera emmig d'aquelles terres orfes i que amaga al seu interior uns meravellosos mosaics bizantins. És tard i el sol ja s'amaga, abandonant-nos emmig d'una boira densa i fantasmal que sembla no haver deixat l'illa en aquests mil anys d'oblit. Si seguim aquell camí empedrat, ens indiquen, arribarem a la catedral de Santa Assunta. Així que ens hi endinsem, seguint el riu i entre la boira, cap allà on la X marca el tresor al mapa.

L'escenificació de l'acord

Al final del passadís, una porta blanca amb marcs daurats s'obre. Apareixen dues elegants figures, un home i una dona, que comencen a caminar. Avancen a pas moderat però decidit, els tacons d'ella ressonen a la sala, de parets de marbre i sòl lluent. Mentre s'apropen de front cap a la càmera, el zoom s'allunya i l'enquadrament de la imatge s'amplia, emulant un travelling invers fílmic. Quan arriben a un cert punt, s'aturen. No es veuen micròfons, ni faristols, ni periodistes. No se senten veus ni gaires sorolls de fons. Ell, amb el seu perenne aspecte d'agent de la KGB, mira al seu voltant, solemne i desafiant. Ella, vestit negre, pell blanca i delicada i la seva perfecta corona de trenes a l'estil princesa Leia, sembla mirar fixament la càmera, desprenent tanta fragilitat com autoritat. És com una pel·lícula d'espies. Finalment, ell comença: "Dobry vecher".