QUE
VIURES

dimecres, 10 de març de 2010

Tres dies amb la família



En una escena de Tres dies amb la família, pel·lícula encara en cartellera, la protagonista trenca a plorar de sobte a mig dinar familiar. La imatge ens remet directament a l'escena final de A la ciutat, de Cesc Gay, en què el personatge de la Mònica López arrenca també el plor a taula, sense causa aparent, mentre els amics queden callats al seu voltant, amb els caps mig cots, segurament perquè les llàgrimes d'ella són també les de tota la resta.

No és l'únic punt en comú que el film de Mar Coll té amb les pel·lícules de Cesc Gay, sense les quals possiblement Tres dies amb la família no existiria. Celebrem doncs les arriscades propostes de tots dos cineastes i l'existència, no ja d'una indústria ni d'una escola pròpies, però sí de petites referències i de tímids conductes d'influències dins el pobre i fràgil panorama del nostre cinema.

La mare de Déu

Llegeixo en un llibre que La mare de Déu quan era xiqueta era un de les cançons populars catalanes que més agradava a Pla, perquè, segons li havia confessat a algú, la seva mare l'hi cantava quan ell era molt petit. A mi la meva mare em cantava exactament la mateixa cançó. De fet és potser el primer record que conservo: de nit, quan plorava, ella venia i me la cantava. Immediatament deixava de plorar, efecte segurament contrari al que em produiria sentir-la ara.