Torcello és una petita illa al nord de la llacuna de Venècia. S'hi pot arribar amb un vaporetto que surt de la ciutat, en un trajecte d'uns quaranta-cinc minuts. Desembarcar-hi i tenir la sensació d'haver arribat a un indret erm, fred i abandonat és una sola cosa; no sembla oferir més que un camí empedrat que voreja un canal d'aigües verdes i quietes, i un desert d'aiguamolls al seu voltant. Sembla impossible que mil anys enrera, poblada per més de vint mil persones, hagués vist anys d'esplendor comercial i rellevància política. A simple vista, no en queda cap rastre, de tot allò. Hem llegit, però, que queda encara a l'illa un testimoni excepcional d'aquella època, una imponent basílica que aguanta sencera emmig d'aquelles terres orfes i que amaga al seu interior uns meravellosos mosaics bizantins. És tard i el sol ja s'amaga, abandonant-nos emmig d'una boira densa i fantasmal que sembla no haver deixat l'illa en aquests mil anys d'oblit. Si seguim aquell camí empedrat, ens indiquen, arribarem a la catedral de Santa Assunta. Així que ens hi endinsem, seguint el riu i entre la boira, cap allà on la X marca el tresor al mapa.
1 comentari:
És curiós com pot canviar una imatge amb uns mesos de distància.
Quan vaig anar a Torcello era a finals de juny, i, efectivament, era un indret erm i abandonat. Però, fred? En absolut, una calor bestial, una xafogor del dimoni.
La solitud de Torcello enamora però és un pàram insalubre. Em fa pensar en mosquits i malària, en "La mort a Venècia".
Publica un comentari a l'entrada