QUE
VIURES

dilluns, 21 de desembre del 2009

El nen

De nen el futbol ja l'entusiasmava. Era del Barça. Els dilluns, al pati de l'escola, intentava reproduir amb els amics els gols que el seu equip havia marcat el dia abans. Tenia una bufanda blau i grana, comprada un dia que el noi de sa germana el va dur al camp, un Barça-Logroñés. El seu jugador preferit era Stoichkov, però el gol que va celebrar amb més emoció el va marcar Koeman. El dia que es va escapar la Copa Intercontinental va tenir una gran decepció, no va poder contenir les llàgrimes. Tenia onze anys.

Després tot va canviar. El nen va anar deixant de ser nen, i una precoç rebel·lia adolescent va començar a bullir dins seu. Desitjava amb força sentir-se genuí, desmarcat de la majoria, volia que tothom veiés qui era. Va fer amistat amb un noi més gran que preconitzava amb orgull un rebuig total cap allò que el Barça representava. De seguida es va adonar que aquella actitud tan atrevida i desafiant li resultava absolutament admirable; allò era exactament el que ell volia. Va llençar la seva bufanda blaugrana i va canviar d'equip: a partir de llavors, seguiria el Real Madrid i odiaria el Barça. Així ho va decidir i així va anar construint, mica en mica, la seva pròpia identitat.

Dissabte havia arribat a casa a l'hora de dinar, cansat. Venia de fer algunes compres de Nadal amb la dona. A la tarda, la inèrcia l'havia fet seure al sofà i posar el partit, la final del Mundial de Clubs, amb la vaga esperança que el Barça ensopegués. I, sorpresivament, el Barça, aquell equip que tan detestava, perdia davant els argentins. S'acabava el temps i, tot i el domini del Barça, el match semblava decidit. Ja quan, a l'últim moment, Pedro va marcar el gol de l'empat, el pols se li va accelerar però, estranyament, no es va enrabiar. Ben mirat, després d'aquella segona part, el gol de l'empat era just, va pensar. Pròrroga. Als minuts suplementaris, les contínues embestides dels blaugranes van fer augmentar la tensió, però el marcador no es movia. Quedava molt poc temps i tot semblava abocar-se als penals. Però quan Messi, després de desmarcar-se magistralment, va rematar amb el pit i al fons de la xarxa la centrada d'Alves, un impuls profund, que provenia d'algun racó ocult, el va fer cridar gol. Per uns instants, només un moment, el nen va recordar com va plorar el dia que el Barça va perdre la Copa Intercontinental, una copa que ara per fi aconseguia. Va mirar a dreta i esquerra, assegurant-se que ningú havia sentit el seu crit, i un estremiment li va recórrer el cos, pujant des de l'estómac fins als ulls.

2 comentaris:

Al-Pacino ha dit...

Avui, m'he emocionat. Aquest nen, val un imperi.

Àlex Figueras ha dit...

Jo, una vegada també vaig anar a favor del Barça. Era una final de la Copa d'Europa de bàsquet de fa molts anys, contra el Banco di Roma. I el Barça va perdre.
Crec que ho hauré de fer més sovint!