QUE
VIURES

dimarts, 22 d’abril de 2008

Barcelona, la Sinnamon Girl.

Algú em pot explicar per què Bob Dylan recorrerà aquest juny tot l'Estat i no passarà per Barcelona? O per què tampoc passarà per aquí el gran Neil Young, també de gira per Europa? Potser hi ha alguna explicació al fet que Leonard Cohen obviï la nostra ciutat en el seu llargament esperat retorn a l'escenari? Això sí, tots els grupets del moment, els que omplen les pàgines de la NME i els que sonen entre els cercles dels festivalers més modernets, passen indefectiblement per aquí. Per la Barcelona cultureta, guapa i neta, la del Bicing, del Fòrum de les Cultures, de Construmat i Alimentaria, la dels Starbucks, el Sandwich & Friends, el Custo Dalmau i els nois de Sinnamon Records. BarcelonaLandTM, que diu l'inefable Kiko Amat. Sempre ens quedaran, sortosament, els gigs del juliol de Bruce Springsteen: a base de vendre'ns la pesada cançoneta que Barcelona, com per Woody Allen, és la seva ciutat fetitxe (l'idili entre la ciutat i l'artista, oh sí!), sembla que el Boss, encara que ja no sigui el d'antany, sí que hi té lloc, al nostre privilegiat calendari de concerts.

dijous, 17 d’abril de 2008

Tornant a casa

Abans d'ahir, de camí cap a casa, vaig presenciar en poc temps un parell de situacions curioses.

La primera, en un tren dels Ferrocarrils de la Generalitat, a l'alçada de la Floresta: un jove músic ambulant passa la gorra pel passadís abans de canviar de vagó i seguir tocant. La dona que s'asseu al meu costat, que li vol donar alguna cosa, hi acaba ficant un bitllet de 5 euros, perquè no troba res més petit que consideri suficient. El noi de la guitarra la mira als ulls i, amb expressió de sincera sorpresa, diu: "Gracias... Nunca me había pasado".

Poc més tard, havent baixat a l'estació de Valldoreix, camino, solitari, cap al meu cotxe. És tard, no hi ha ningú al carrer i tot és fosc. Un cotxe que circula en la mateixa direcció en què jo camino s'aproxima per darrere. És un d'aquests que porta les finestres abaixades i la música al màxim volum. Circula a bastanta velocitat i de la música rapera que hi ressona en pesco una única estrofa, just en el moment que em depassa: "Vaya puta mierda de vida".