QUE
VIURES

dilluns, 15 de setembre de 2008

Sobre "líders espirituals"


L'altre dia vaig veure a la TV un bon documental sobre el Dalai Lama. Cada vegada que el veig i el sento parlar m'impressiona la seva extraordinària humilitat, la seva gran intel·ligència i el seu admirable sentit de l'humor. Contínuament, el Dalai Lama riu "a carcajada limpia", com se sol dir. I la seva és talment una riallada ben neta.

Ahir, uns dies més tard, vaig llegir al diari una notícia sobre la visita del Papa a França. En una multitudinària Missa a París, va dir que "l'afany de tenir, de poder i fins i tot de saber, desvien l'home de Déu". Que l'afany desmesurat pels diners i les possessions o les ànsies de poder ens allunyen de l'espiritualitat ho hem sentit i pensat tots deu mil vegades, però en canvi Benet XVI va anar un punt més enllà, va afegir-hi alguna cosa que no havia sentit mai i que no m'havia plantejat fins ara: en la seva llista dels ídols "que encadenen a l'home al regne de les aparences i l'allunyen de la felicitat" va parlar també l'afany "de saber". Tota la vida hem sentit dir que "el saber no ocupa lugar" i tendim a creure que no es poden posar límits a les ganes de conèixer i aprendre. En efecte, crec que tenir una àmplia curiositat intel·lectual i posseir coneixements són coses en general molt valuoses, però també me n'adono - gràcies, Benny - que l'austeritat i la humilitat són valors que no només són vàlids quan es refereixen als béns materials. Pretendre saber de tot o, exagerant, aspirar a memoritzar l'Espasa-Calpe i a contestar totes les preguntes del concurs de la tele, pot ser una forma més de cobdícia, no gaire llunyana de la de qui col·lecciona Ferraris.

dimarts, 2 de setembre de 2008

Hay-on-Wye (chapter I)


Després de llegir la primera entrega de la crònica de l'Àlex Figueras del nostre viatge a Gal·les, contraataco amb la meva pròpia versió. Prometo escanejar alguna fotografia pròpia (aquesta l'he agafat prestada navegant per internet) de cara a eventuals properes entregues.

És dimarts, un dia abans d’emprendre el nostre viatge-llampec a les illes britàniques. Repasso mentalment la maleta i noto que em falta alguna cosa: un rodet per la càmera. Em dirigeixo a la botiga més propera a casa, un laboratori franquiciat per la casa Fuji. A les prestatgeries no hi veig rodets exposats, així que pregunto. Només me’n queden un parell de 200 ASA i uns quants de 400, de 100 ja no se’n fabriquen, em diu el dependent amb indiferència. Una pausa. Me’l miro. Angoixat, repasso amb la vista l’interior de la botiga. Me’l torno a mirar. Encara es distribueix el que queda en stock, però aquí ja no en tenim. Ni en tornarem a tenir, remata. Què diu aquest tiu? S’ha begut l’enteniment. Els de 200 ASA també tenen les hores comptades, afegeix amb un somriure de satisfacció. Pànic, mareig. Busco algun lloc on agafar-me. I Kodak?, pregunto dissimulant la desesperació. Això ja no t’ho puc dir, contesta, com si tingués prohibit parlar de la competència, però el que si sé és que ara s’estan començant a incorporar a algunes réflex digitals sistemes de simulació de pel·lícula que funcionen molt bé, comenta mentre obre un fulletó de publicitat i comença a assenyalar-me exemples amb el dit. Simuladors digitals de pel·lícula? Faig mitja volta i surto apressat de la botiga.

Dimecres a la tarda. Em reconforta saber que als llibres impresos no els espera el mateix cruel fat que a les pel·lícules de fotografia. La prova més fidedigna podria ser-ne el nostre destí, Hay-on-wye, un poblet de Gal·les que compta amb menys de dos mil habitants i més de trenta llibreries, la majoria d’elles especialitzades en llibres vells. Pugem a l’avió. Durant el camí, l’Àlex m’ensenya un article publicat al suplement d’un diari sobre l’auge dels anomenats e-book readers, o dispositius portàtils per a llegir llibres en format electrònic. Suspiro. Em començo a preguntar si l’hostessa de Ryanair que passa amb el carret de les begudes no és en realitat també un holograma format per zeros i uns. L’angoixa torna a pujar-me esòfag amunt, però llavors recordo el savi aforisme de Juan Ramon Jiménez que sempre cita Andrés Trapiello: “En edición diferente, los libros dicen cosas distintas”. Tot i la tragèdia imminent de la fotografia química (que, tot sigui dit, m’acabarà estalviant alguns maldecaps com els que he tingut darrerament), segur que molta gent estaria d’acord en ampliar l’àmbit de l’anterior afirmació i assegurar que en formats diferents, els llibres també diuen coses distintes, i que no és el mateix, per exemple, una edició dels anys vint d’una novel·la en coberta dura, tipografia cuidada, amb boniques il·lustracions gravades, fulls gastats i olor de vell, que el mateix text reproduït electrònicament en una pantalla de cristall líquid. A tot estirar coexistiran pacíficament amb els dispositius digitals, els quals també ofereixen els seus avantatges, però els llibres no desapareixeran mai. N’hi ha prou amb passejar una estona per les llibreries de Hay-on-Wye per adonar-se'n. Aviat, dijous al matí, en una cambra plena de llibres amuntegats desordenadament al pis de dalt d’una llibreria, trobo una bonica edició antiga del Captains Courageous de Kipling en coberta vermella, els cantons de les pàgines daurats, l'elefant i l'esvàstica hindú a la portada i bonics dibuixos a l'interior. Penso de comprar-lo i regalar-li al meu pare. Abans ho sospeso uns moments: no és barat, costa vuit lliures; a més ja el té i el deu haver llegit no menys de set vegades. Però llavors me'l miro, obert entre les mans, satisfet amb la petita troballa, i murmuro: en edición diferente, los libros dicen cosas distintas, què cony.