QUE
VIURES

dilluns, 10 de novembre de 2008

L'aura i el disc de vinil



Transcric (vaja, copio i enganxo) un fantàstic article de Kiko Amat sobre el CD i el disc de vinil, publicat a la revista Rockdelux i al blog La Escuela Moderna. Llegint-lo, penso en Walter Benjamin i el seu concepte d'aura de l'obra artística que es trenca amb la seva reproducció tècnica. Em proposo escriure un dia d'aquests la segona part de L'obra d'art a l'era de la seva reproductibilitat tècnica i filosofar sobre la "semi-aura" de l'obra reproduïda amb tècniques analògiques i el seu trencament amb la reproducció digital.


El CD: Ramera de Babilonia

Me es difícil esconder una sonrisa de “Te jodes” cada vez que escucho a alguien de la Industria Discográfica quejarse de la crisis. Si alguna vez en la historia alguien se ha buscado su propio morrón ha sido ésta. Sin entrar a comentar todos los detalles de usura pre-1982, recordemos que esa Industria fue la responsable de lo que llamaremos El Gran Timo del CD, una de las demostraciones más mezquinas y retorcidas de afán de lucro corporativo jamás vistas. El CD; no me hagan hablar. Ese formato insignificante, estúpido, ridículo, feo. Ese posavasos-del-futuro que iba a sustituir al vinilo, que nunca se rayaba, que reproducía mejor el sonido; todo mentiras, claro. Esa cagarruta sónica cuyo caparazón se rompía a los dos días, que era incapaz de soportar la menor sutileza de diseño, que destruía la lógica conceptual del arco narrativo en cara A y B, que tenía que comprimir digitalmente el sonido para almacenarlo... ¿Cómo puede compararse la riqueza, espacio y gordura del sonido analógico con el pssss robótico y enano del digital? El crítico Byron Coley lo decía en el libro Old Rare New: “Los CDs no tienen magia, no tienen alma y carecen de cualquier interés excepto como vehículos sónicos”. Y ni por esto último, me atrevería a añadir.
Por supuesto, aunque todo eso me rompe el corazón, no me afecta directamente. Al no ser uno de los idiotas que sustituyeron sus discos de vinilo (que no “vinilos”, como por alguna razón demoníaca dice todo el mundo) por CDs, mi colección de gloriosos LPS y 7” sigue igual de bella y estrepitosa que el primer día. Las indies puras nunca dejaron de producir vinilo, porque sabían que contenían La Verdad. Hoy se empieza a admitir que el disco de vinilo suena mejor, es mejor: un objeto artístico, una pieza emocional insustituible. Así que, por una vez, ganamos los buenos. Las hordas de zombis sin espíritu que vagan por la Tierra aferrados a sus Ipods y MP3 “bajados” son, como el monstruo de Frankenstein, una creación maléfica de la Industria discográfica. Su tiro en el propio pie. ¿Qué decir, además de “Os lo habéis buscado, tíos”?

Kiko Amat

dijous, 6 de novembre de 2008

El valor de la il·lusió


No fa gaire vaig llegir en una entrevista a una persona de rellevància pública que en l’amor, les promeses són necessàries, encara que al final es puguin arribar a trencar. És veritat que les promeses, per si soles, no valen per a res si no van acompanyades, almenys, d’una honesta voluntat de complir-les. Fets i no paraules, deia un. Sovint, però, les paraules són necessàries per a que sorgeixi la il•lusió que aquestes es converteixin en fets. I sovint, també, aquesta il•lusió és indispensable per a poder recórrer el camí que condueix cap als fets. Així, les il•lusions, per si soles, sí que tenen un gran valor, i no només el seu valor més íntim o essencial; parlo sobretot del seu valor mediat. La il•lusió és la llavor de tot allò que fa que el món rutlli, que avanci. Sense paraules que creïn il•lusions, per tant, no són possibles alguns fets. És una obvietat, però de vegades cal recordar-la en veu alta perquè, per exemple, hi ha qui des de l’escepticisme o el cinisme critica o desconfia de Barack Obama simplement per la seva retòrica i la seva eloqüència. Afirmen que potser el senador només és una mena d’encantador de serps, que les seves paraules poden ser molt seductores però buides, i que resta pendent que sigui capaç de convertir-les en fets i realitats. Però el cas és que, deixant de banda el fet que la seva solvència com a polític eficient ha quedat prou demostrada durant la campanya, en aquestes paraules, milions de persones hi han vist honestedat, determinació i autèntiques ganes de renovació. Ha estat capaç d’inspirar la gent i fer-la sortir en massa al carrer a proclamar la seva renovada il•lusió, tan propera a la gran il•lusió a què es referia Jean Renoir. Això ja és valuós en si mateix i forçosament ha de donar alguns fruits. Jo m’hi sumo i ho celebro, fins i tot en el cas que, després, part d’aquesta il•lusió pugui arribar a quedar-se pel camí.

diumenge, 2 de novembre de 2008

Inveraray


Havia estat plovent fort durant la major part del dia. Tot a Inveraray era com la calma de després d'una tempesta, tot semblava suggerir el final d'alguna cosa. La pluja remetia, el dia s'apagava i els tres dies de festival s'esvaïen. Quedava encara mitja hora per a aquell penúltim concert, però els més ansiosos ja érem allà esperant. Mica en mica, la sensació de postremitat es tornava en presagi d'alguna altra cosa. A les nostres esquenes, sobre el castell, s'intuïa entre els últims núvols el sol que ja es volia pondre. Davant nostre, sobre l'escenari principal, amples franges de boira semblaven subratllar el misticisme del moment, per si algú encara no se n'havia adonat. Els tècnics, concentrats, començaven a col·locar per l'escenari cables, aparells i instruments, mentre els altaveus alimentaven l'expectació amb
Semblava com si tot el festival desemboqués allà, com si allò que acabava hagués estat una preparació del que ara havia de començar. Prop meu, de feia estona, dos nois esperaven en silenci, mirant cap endavant. Finalment, en veu baixa, un dels dos va dir: Wow, it's going to be amazing.

El concert era de Sigur Rós i amb paraules només m'atreveixo a descriure'n els moments previs. El proper dia 13 vindran a Barcelona i els happy few hi serem.