Pla de la Calma, desembre de 2009.

2010

El nen

De nen el futbol ja l'entusiasmava. Era del Barça. Els dilluns, al pati de l'escola, intentava reproduir amb els amics els gols que el seu equip havia marcat el dia abans. Tenia una bufanda blau i grana, comprada un dia que el noi de sa germana el va dur al camp, un Barça-Logroñés. El seu jugador preferit era Stoichkov, però el gol que va celebrar amb més emoció el va marcar Koeman. El dia que es va escapar la Copa Intercontinental va tenir una gran decepció, no va poder contenir les llàgrimes. Tenia onze anys.

Després tot va canviar. El nen va anar deixant de ser nen, i una precoç rebel·lia adolescent va començar a bullir dins seu. Desitjava amb força sentir-se genuí, desmarcat de la majoria, volia que tothom veiés qui era. Va fer amistat amb un noi més gran que preconitzava amb orgull un rebuig total cap allò que el Barça representava. De seguida es va adonar que aquella actitud tan atrevida i desafiant li resultava absolutament admirable; allò era exactament el que ell volia. Va llençar la seva bufanda blaugrana i va canviar d'equip: a partir de llavors, seguiria el Real Madrid i odiaria el Barça. Així ho va decidir i així va anar construint, mica en mica, la seva pròpia identitat.

Dissabte havia arribat a casa a l'hora de dinar, cansat. Venia de fer algunes compres de Nadal amb la dona. A la tarda, la inèrcia l'havia fet seure al sofà i posar el partit, la final del Mundial de Clubs, amb la vaga esperança que el Barça ensopegués. I, sorpresivament, el Barça, aquell equip que tan detestava, perdia davant els argentins. S'acabava el temps i, tot i el domini del Barça, el match semblava decidit. Ja quan, a l'últim moment, Pedro va marcar el gol de l'empat, el pols se li va accelerar però, estranyament, no es va enrabiar. Ben mirat, després d'aquella segona part, el gol de l'empat era just, va pensar. Pròrroga. Als minuts suplementaris, les contínues embestides dels blaugranes van fer augmentar la tensió, però el marcador no es movia. Quedava molt poc temps i tot semblava abocar-se als penals. Però quan Messi, després de desmarcar-se magistralment, va rematar amb el pit i al fons de la xarxa la centrada d'Alves, un impuls profund, que provenia d'algun racó ocult, el va fer cridar gol. Per uns instants, només un moment, el nen va recordar com va plorar el dia que el Barça va perdre la Copa Intercontinental, una copa que ara per fi aconseguia. Va mirar a dreta i esquerra, assegurant-se que ningú havia sentit el seu crit, i un estremiment li va recórrer el cos, pujant des de l'estómac fins als ulls.

Boira (II)

Cotlliure, 2007.

Boira

Em llevo i en mirar per la finestra veig el carrer, els arbres i l'aire impregnats de boira. La boira m'agrada, sempre m'ha semblat una cosa poètica. Intento pensar en d'altres adjectius que la puguin generalment descriure, i de seguida em vénen al cap les paraules densa i fantasmal. Són adjectius massa obvis, penso, i m'arriben a semblar absolutament ridículs. Per això mentre prenc el cafè, i també sota la dutxa, jugo a buscar-ne d'altres: la boira és, o pot ser, penetrant, estàtica, irreal, silenciosa, freda, pesant, calma, difusa, lúgubre, aïllant. Resultats mediocres, previsibles. Surto de casa i faig camí cap a la feina, atravessant amb el cotxe la boira densa i fantasmal.

No deixin entrar abans de sortir

El tren de Sarrià funciona prou bé; viatjar-hi és còmode i plaent en comparació amb el metro de Barcelona. Però a determinades hores, poques, s'hi concentren aglomeracions que poden arribar a ser asfixiants. Per ajudar a descongestionar els vagons, avui mentre anava cap a la feina he tingut una pensada, una mesura que crec que l'empresa gestora del servei hauria d'aplicar: no deixar-hi entrar els que exhibeixen politono i criden pel mòbil, els que duen auriculars que escupen a tot volum música-màquina infernal i els que llegeixen el Codi da Vinci de torn. Estic convençut que d'aquesta manera l'ocupació mitjana del tren s'ajustaria als nivells desitjats: la meitat de la que hi ha ara, més o menys.

Que sigui sempre així

L'altre dia, en un programa de format documental de la televisió, una dona explicava, parlant d'una experiència que havia viscut durant unes setmanes i de la qual en guardava molt bon record, que mentre tot allò li succeïa, havia pensat: "Per què no pot ser així tota la vida?". No se m'acut una descripció millor del sentiment de felicitat, tan voladís.

Sónar #2

Ho deia Morrissey el 1986:

Cremeu la discoteca,
pengeu l'adulat DJ.
Perquè la música que hi punxen constantment,
NO EM DIU RES SOBRE LA MEVA VIDA

Sónar

Festival de Música Avançada, que pretensiós. Música avançada per què? Avançada respecte de què? Si això és el davant, jo prefereixo quedar-me ben endarrerit. Festival de música buida, en podrien dir. O festival d'experiments informàtics, festival inanimat, festival de somnambulisme... Però Música avançada? Bah... échale la culpa al boogie.

Visc a un mall!

Primer va ser Glòries, després La Maquinista, Diagonal Mar, Gran Via 2 i ara arriba... La T1! 73 botigues i 43 cafeteries/restaurants. També s'hi poden agafar avions.

Assalamu Alaikum

La Central (II)

Fent honor al seu nom, La Central té una ubicació efectivament cèntrica, tot i que per fortuna no massa evident: carrer Mallorca, cantó muntanya, a tocar de l’oasi que és el passatge Mercader. Tafanejant des de l'aparador, alguna mena de magnetisme ens atrau cap a l'interior. Potser és per què ja des de fora descobrim que la planta principal no és a peu de carrer, sinó que es tracta d'un d’aquests locals semi-subterranis de Barcelona, amb cinc o sis graons que baixen a l'entrada, promeses de racons i secrets i troballes. Un cop dins, ens adonem que ens hem ficat en un d’aquells elegants pisos de l’Eixample de principis del segle passat, del qual n’han conservat -cal pujar a la planta de dalt- portes, corredors, part del terra de mosaïc o els adorns en relleu del sostre. Els llibres s'arrengleren i amunteguen amb cura per tot arreu, però la resta de l'atrezzo també és important, i a la Central ho saben: una fotografia de Beckett per aquí, un póster d'un històric combat barceloní de boxa per allà, una escaleta de fusta per arribar als prestatges més alts, una vella estanteria amb portes de vidre... Badar-hi, deambular per allà dins grapejant cobertes i llegint contraportades és una activitat plaent, balsàmica. Hi regna un silenci deliciós, gairebé només trencat, però no traït, pels grinyols del parquet de fusta vella en ser trepitjat.

Kas naranja o Kas limón?

Dos adolescents de quinze o setze anys conversen al metro sobre el seu futur escolar: els toca triar quin batxillerat cursaran l'any vinent. Les opcions són diverses i l'elecció no és trivial. L'un diu que ha decidit triar el batxillerat de ciències socials; l'altre encara no sap què fer.

- Però tu ets més de ciències o de lletres?
- Jo què sé... de cientres.

La Central (I)

Existeix una percepció més o menys generalitzada segons la qual cada cop es llegeix menys. És la típica visió apocalíptica. Jo mateix en sóc sovint una víctima. Segons aquesta teoria, el camp audiovisual (sempre retratat com a emblema de la vacuïtat i la frivolitat) n'és un dels principals culpables, una mena de força del mal que ha anat arrassant implacablement amb tot sense pietat, en perjudici de la literatura, la cultura en general i les ments de mitja humanitat. Per culpa d'aquest procés invasiu del cinema i la televisió, vénen a dir, ja ningú no llegeix, per exemple, poesia.

Bé, doncs a mi m'agradaria saber quanta gent comprava llibres de poemes ara fa cent anys. Vinga, que aixequin la mà els nostres avantpassats lectors de Keats! Quants n'hi ha?

D'acord, en realitat aquesta és una qüestió més complexa que tot això i segurament no pot ser abordada aquí en tres o quatre ratlles. Tot i això, no diré mentida si afirmo que mentre que cinemes i videoclubs van desapareixent vertiginosament dels nostres barris, de llibreries no n'havíem tingut mai tantes.

Precisament (i aquí volia arribar), l'altre dia vaig estar fullejant una interessant Guia de llibreries de Barcelona que vaig descobrir en una d'elles. N'hi apareixien més de les que ens solem pensar que hi ha. Per la seva banda, no fa gaire setmanes, l'Àlex, gran bibliòfil, ens oferia al seu blog una personal i eclèctica llista de les seves llibreries preferides. Si parlem de Barcelona, tots dos coincidim en triar La Central com a referència. Així a grans trets, és una llibreria que destaca per la seva independència, els seus criteris d'ordenació i classificació dels llibres, la qualitat de les seves seccions especialitzades o el personal que hi treballa, que en sap, és amable, i no emprenya.

Però La Central té alguna cosa més, quelcom que la majoria de llibreries no poden tenir. (to be continued...)

"¿Pero qué mosca te ha picado?"

És una frase que se sent sovint a les pel·lícules. De vegades rematada amb un "tío": "¿Pero qué mosca te ha picado, tío?" A banda del cine, no l'he sentit dir enlloc més, a la vida. Per mi és com una expressió totalment irreal, patrimoni exclusiu del doblatge de pel·lícules.

Màgia negra i vudú

PS: Oé, oé oé oé!