QUE
VIURES

dimecres, 17 de maig del 2017

La noia del piano

Dúiem poques setmanes al nou pis del carrer Balmes, potser tres o quatre. Tot just havia instal·lat el meu nou vell tocadiscs Dual, acabat d'arribar d'Alemanya, i el volia provar. Vaig posar un vinil, diria que un dels primers Springsteens. El disc va començar a girar amb la mateixa força amb la que el Boss cantava sobre deixar-ho tot enrere i fugir amb alguna Wendy, una Mary o una Sandy. Era diumenge al migdia.

Al cap de poc, va sonar el timbre. Vaig obrir la porta i va aparèixer un noi que no havia vist mai. No em va saludar, només em va demanar, empipat, que baixés la música, que estava molt forta, que tenien una nena petita. Potser li hauria d'haver dit que no estava tan forta, que era diumenge al migdia, o que s'agenollés davant Bruce Springsteen, però jo era el nou allí, així que enlloc d'això vaig arronsar les espatlles, li vaig demanar excuses i vaig abaixar el volum, encara una mica més.

A partir d'aquell dia em vaig tornar a trobar el veí de dalt algunes altres vegades, a la porteria o a l'ascensor, tot sol o amb la seva filla, o la seva dona. En realitat aquesta família em cau bé, pensava quan els veia, així que vaig oblidar aquell petit incident, vaig mirar de ser sempre educat i mai no em vaig queixar quan el penetrant so del piano d'ella, situat exactament sobre el meu llit, em despertava els diumenges al matí o m'arruïnava la migdiada dels divendres.

I així van passar els anys, fins que fa cosa d'uns mesos, per casualitat, em vaig assabentar quasi al mateix temps de dues coses: la primera, que la veïna del piano, una morena d'ulls blaus molt guapa, havia estudiat a la mateixa escola que jo, al meu mateix curs (com és possible que no l'hagués reconegut mai, durant tot aquell temps?), i la segona, que ella i la seva família es mudaven, deixaven el pis.

D'un dia per l'altre ja no hi eren, així que ja no vaig tenir l'oportunitat de dir-li a la veïna que érem companys de curs (ho sabria ella?), o que el seu piano no sempre em molestava. Avui, un amic que tenim en comú (que és un amic comú ho he sabut després) m'ha escrit i m'ha dit que la noia del piano ha penjat un comentari al seu facebook, on explicava com li agrada de viure en una casa a la muntanya, lluny de la ciutat, i on es queixava dels veïns del seu antic pis, que segons ella mai no saludaven. He arronsat les espatlles, he anat cap al saló i he posat un disc, amb el volum ben fort: "Oh Sandy, the aurora is rising behind us..."