Posts

Fa dies que no trobo les estones de lleure que m'agradaria dedicar a escriure alguna cosa per aquí. Jorn Barger, l'escriptor que va encunyar per primer cop el terme weblog, va formular el següent principi: "The more interesting your life becomes, the less you post... and vice-versa". No és el meu cas.

La I.

La I. és la dona que ve a netejar i posar ordre a casa nostra un parell de matins a la setmana. És andalusa però fa anys que viu a Catalunya. Quan vivíem al carrer Mallorca de Barcelona, ja venia. Recordo que era molt bona amb el meu germà i amb mi, i recordo també que la seva filla petita, que té la meva edat i ara juga a la selecció absoluta de bàsquet, col·leccionava segells, com jo. Després va marxar per treballar en una fàbrica, crec que de teixits, però al cap dels anys, potser 11 o 12, va començar a tornar a venir. Té un cos alt i gros i la pell rosada i sana. Sap llegir però escriure ja li costa més, de petita no n'hi van ensenyar. Tot i això, fa gala d'una saviesa popular increïble que, juntament amb el seu sentit de l'humor, fa que sempre m'agradi aturar-me a xerrar-hi una estona abans de sortir cap a la feina. L'altre dia, quan em vaig llevar i me la vaig trobar planxant a la cuina, em pregunta: "¿Qué? ¿Ya t'has levantao?" Encara amb lleganyes als ulls, li dic: "Sí... un día más". "Y uno menos", respon.

Sobre "líders espirituals"

L'altre dia vaig veure a la TV un bon documental sobre el Dalai Lama. Cada vegada que el veig i el sento parlar m'impressiona la seva extraordinària humilitat, la seva gran intel·ligència i el seu admirable sentit de l'humor. Contínuament, el Dalai Lama riu "a carcajada limpia", com se sol dir. I la seva és talment una riallada ben neta.

Ahir, uns dies més tard, vaig llegir al diari una notícia sobre la visita del Papa a França. En una multitudinària Missa a París, va dir que "l'afany de tenir, de poder i fins i tot de saber, desvien l'home de Déu". Que l'afany desmesurat pels diners i les possessions o les ànsies de poder ens allunyen de l'espiritualitat ho hem sentit i pensat tots deu mil vegades, però en canvi Benet XVI va anar un punt més enllà, va afegir-hi alguna cosa que no havia sentit mai i que no m'havia plantejat fins ara: en la seva llista dels ídols "que encadenen a l'home al regne de les aparences i l'allunyen de la felicitat" va parlar també l'afany "de saber". Tota la vida hem sentit dir que "el saber no ocupa lugar" i tendim a creure que no es poden posar límits a les ganes de conèixer i aprendre. En efecte, crec que tenir una àmplia curiositat intel·lectual i posseir coneixements són coses en general molt valuoses, però també me n'adono - gràcies, Benny - que l'austeritat i la humilitat són valors que no només són vàlids quan es refereixen als béns materials. Pretendre saber de tot o, exagerant, aspirar a memoritzar l'Espasa-Calpe i a contestar totes les preguntes del concurs de la tele, pot ser una forma més de cobdícia, no gaire llunyana de la de qui col·lecciona Ferraris.

Hay-on-Wye (chapter I)

Després de llegir la primera entrega de la crònica de l'Àlex Figueras del nostre viatge a Gal·les, contraataco amb la meva pròpia versió. Prometo escanejar alguna fotografia pròpia (aquesta l'he agafat prestada navegant per internet) de cara a eventuals properes entregues.

És dimarts, un dia abans d’emprendre el nostre viatge-llampec a les illes britàniques. Repasso mentalment la maleta i noto que em falta alguna cosa: un rodet per la càmera. Em dirigeixo a la botiga més propera a casa, un laboratori franquiciat per la casa Fuji. A les prestatgeries no hi veig rodets exposats, així que pregunto. Només me’n queden un parell de 200 ASA i uns quants de 400, de 100 ja no se’n fabriquen, em diu el dependent amb indiferència. Una pausa. Me’l miro. Angoixat, repasso amb la vista l’interior de la botiga. Me’l torno a mirar. Encara es distribueix el que queda en stock, però aquí ja no en tenim. Ni en tornarem a tenir, remata. Què diu aquest tiu? S’ha begut l’enteniment. Els de 200 ASA també tenen les hores comptades, afegeix amb un somriure de satisfacció. Pànic, mareig. Busco algun lloc on agafar-me. I Kodak?, pregunto dissimulant la desesperació. Això ja no t’ho puc dir, contesta, com si tingués prohibit parlar de la competència, però el que si sé és que ara s’estan començant a incorporar a algunes réflex digitals sistemes de simulació de pel·lícula que funcionen molt bé, comenta mentre obre un fulletó de publicitat i comença a assenyalar-me exemples amb el dit. Simuladors digitals de pel·lícula? Faig mitja volta i surto apressat de la botiga.

Dimecres a la tarda. Em reconforta saber que als llibres impresos no els espera el mateix cruel fat que a les pel·lícules de fotografia. La prova més fidedigna podria ser-ne el nostre destí, Hay-on-wye, un poblet de Gal·les que compta amb menys de dos mil habitants i més de trenta llibreries, la majoria d’elles especialitzades en llibres vells. Pugem a l’avió. Durant el camí, l’Àlex m’ensenya un article publicat al suplement d’un diari sobre l’auge dels anomenats e-book readers, o dispositius portàtils per a llegir llibres en format electrònic. Suspiro. Em començo a preguntar si l’hostessa de Ryanair que passa amb el carret de les begudes no és en realitat també un holograma format per zeros i uns. L’angoixa torna a pujar-me esòfag amunt, però llavors recordo el savi aforisme de Juan Ramon Jiménez que sempre cita Andrés Trapiello: “En edición diferente, los libros dicen cosas distintas”. Tot i la tragèdia imminent de la fotografia química (que, tot sigui dit, m’acabarà estalviant alguns maldecaps com els que he tingut darrerament), segur que molta gent estaria d’acord en ampliar l’àmbit de l’anterior afirmació i assegurar que en formats diferents, els llibres també diuen coses distintes, i que no és el mateix, per exemple, una edició dels anys vint d’una novel·la en coberta dura, tipografia cuidada, amb boniques il·lustracions gravades, fulls gastats i olor de vell, que el mateix text reproduït electrònicament en una pantalla de cristall líquid. A tot estirar coexistiran pacíficament amb els dispositius digitals, els quals també ofereixen els seus avantatges, però els llibres no desapareixeran mai. N’hi ha prou amb passejar una estona per les llibreries de Hay-on-Wye per adonar-se'n. Aviat, dijous al matí, en una cambra plena de llibres amuntegats desordenadament al pis de dalt d’una llibreria, trobo una bonica edició antiga del Captains Courageous de Kipling en coberta vermella, els cantons de les pàgines daurats, l'elefant i l'esvàstica hindú a la portada i bonics dibuixos a l'interior. Penso de comprar-lo i regalar-li al meu pare. Abans ho sospeso uns moments: no és barat, costa vuit lliures; a més ja el té i el deu haver llegit no menys de set vegades. Però llavors me'l miro, obert entre les mans, satisfet amb la petita troballa, i murmuro: en edición diferente, los libros dicen cosas distintas, què cony.

Spam, egg, spam, spam, bacon and spam

Sento fer-me pesat, m'he convertit en un spam-fan. M'agradaria dedicar-m'hi. El darrer recull inclou l'aportació d'una estrella invitada:

- Rat meat found in spaghettis (títol de correu spam cedit per À.)
- We caught you naked in the shower, alex
- Michael Jackson dies in bed
- Nicole Kidman loses baby in miscarriage
- American love story in Iraq
- Obama is gay. Watch the proof
- Nobody expects the spanish inquisition

Cada cop em costa més esforços no obrir-los.

Only business

La J (sí, m'agrada trapiellejar una mica, què passa) va rebre ahir una carta anònima. La setmana passada li havien robat de la bossa, sense que ella se n'adonés, la cartera. Hi duia diners, carnets i tot de targetes. Sembla que el pispa era algú instruït en despistar o en aprofitar la més mínima badada per a fer córrer els dits, ràpids i entrenats, perquè a la J això ja li havia passat més d'un cop i sempre sol estar a l'aguait. Ahir va rebre, deia, una carta: dins el sobre hi va trobar el seu carnet d'identitat i el permís de conducció. Quan m'ho va explicar no vaig poder evitar imaginar-me el lladre, satisfet, ficant la carta a la bústia, com declarant envanit: "No t'ho prenguis malament, van ser només negocis, res personal".

Més spam

Avui n'he rebut un que utilitza una tècnica absolutament innovadora i revolucionària en el misteriós món de la creació de spam. Un títol insuperable: "Tom Cruise killed in plane crash".

Rutines

Em temo que, moltes vegades, quan es parla de "la rutina", en realitat és per no fer-ho de la displicència, l'apatia o la indiferència. "Rutina" en desplaça una mica el significat, sona més lleu i, a més, trasllada la càrrega de la culpa a les circumstàncies externes, a l'excessiva socialització, a la vida domesticada que ens veiem obligats a portar. Diem que la monotonia de la rutina ens arrossega, ens afebleix, no ens deixa temps per viure de debò, i ens volem convèncer que el que necessitem és llançar-nos d'un avió amb paracaigudes o unes vacances en una illa amb palmeres de cocos, com més llunyana millor, quan en realitat volem dissimular que les pulsions ens fallen i que ens hem tornat una mica indiferents a la vida i a la seva infinitud. I si hi ha alguna cosa que hem de témer i combatre, aquesta és la indiferència.

Al despatx

Avui ha trucat una senyora demanant pel Sr. Enric Granados.

El que transcendeix

Què és notícia? Quins són els fets de més transcendental actualitat? Sobre què hem d'opinar? De quines coses no podem deixar de prendre coneixement i consciència? Què és el que realment ens ha d'interessar i importar a la vida? La resposta a totes aquestes i altres profundes qüestions, en una foto gegantesca a les portades dels diaris d'avui (i d'ahir, i de demà) i ocupant més de la meitat del temps d'emissió dels telenotícies.

Paradoxes

X no enganya ningú, és allò que aparenta: un hipòcrita.

Vides

Sentit a la terrassa d'un bar del carrer Mandri:

- El que passa és que a mi m'agradaria viure diverses vides. Tenir quatre, cinc o sis vides.
- Com el Mario Bros?
- Exacte, com el Mario Bros.

Què significa "un profesional como la copa de un pino"?

No ho sé, però a la tele ho diuen molt, això.

SPAM: els orígens

SPAM és una marca americana de carn de porc enllaunada. Enllaunen porc des del 1937 i el seu principal centre de producció es troba a Austin, Minnesota. Com a curiositat, he llegit que l'any 2002 es va vendre la llauna de porc SPAM número sis bilions. A Austin hi tenen, fins i tot, un "Museu SPAM".

Les connotacions actuals de cosa innecessària i sobreabundant de la paraula, així com el seu ús referit als missatges publicitaris enviats per correu electrònic de manera indiscriminada i sense previ consentiment, prové d'un famós esquetx dels Monty Python al Flying Circus. A ells no els feia falta enllaunar els riures:

SPAM!

Des de fa un temps, els diversos serveis de correu electrònic gratuït disponibles a la web disposen de precisos filtres que actuen de manera que cada cop que arriba un missatge dels anomenats "spam", o correu brossa, com en diu el meu compte de gmail, es guarda automàticament en una carpeta específica que és com el purgatori dels e-mails. Els missatges que hi queden emmagatzemats es debaten entre la condemna/eliminació definitiva i la salvació/reenviament a la safata d'entrada.

A mi, darrerament, no sé per quins set sous, la majoria d'spam que m'arriba està escrit en alfabet cirílic o japonès. Al principi ho trobava molt graciós i exòtic, com un curiós símptoma del món globalitzat. Però ara ja n'estic fart, me n'arriba massa. En canvi, ha disminuït el típic spam anglosaxó. Ja sabeu, els clàssics "Enlarge your penis" o "Buy Viagra". Tot i això, encara en rebo algun, i de vegades em distrec llegint-ne els "assumptes", els "subjects", tot i que haig de dir que els noms dels remitents sovint són també per tronxar-se.

Mai no obro aquests missatges i no conec ningú que ho faci, però es coneix que per a cridar l'atenció del potencial client els responsables d'escriure els títols dels spam han de provar de ser cada vegada més enginyosos. Els resultats són de vegades bastant divertits:

- "How I Became a Self-Made Millionaire At 26 And Multi-Millionaire Today". El manual secret del perfecte yuppie, la fórmula màgica per a fer-se ric.
- "The chronicles of my pussy conquest". Uns dietaris prometedors.
- "101 ways to bed your lover". Res a veure amb els dàlmates.
- "Terrorize her with 9 massive inches". Terrorisme i armes de destrucció massiva.
- "I have bigger balls than you". Que desafiant... Per sort no sóc de Bilbao.
- "Use the force, Luke". Mística cinèfila. Vaig estar a punt d'obrir-lo.
- "Are you free on Wednesday?". La qüestió hauria de ser més aviat: "Are you free?" En general.
- "She is trying to damage your reputation". Mania persecutòria.
- "Want to be called Macho?". Yes, I do!
- "Congratulations, you just won 9'455.- US$". Bien! Lliures d'impostos?
- "Female orgasm sound". Aquest devia dur un arxiu de so adjunt.
- "Behind every great man lies a huge secret in his pants". Sense comentaris.
- "10 things to do before you die". Interessant. La resposta a les preguntes fonamentals de la vida.
- "You look really stupid, alex". Eh! Com sabeu el meu nom?! I d'on heu tret una foto meva?!

Barcelona, la Sinnamon Girl.

Algú em pot explicar per què Bob Dylan recorrerà aquest juny tot l'Estat i no passarà per Barcelona? O per què tampoc passarà per aquí el gran Neil Young, també de gira per Europa? Potser hi ha alguna explicació al fet que Leonard Cohen obviï la nostra ciutat en el seu llargament esperat retorn a l'escenari? Això sí, tots els grupets del moment, els que omplen les pàgines de la NME i els que sonen entre els cercles dels festivalers més modernets, passen indefectiblement per aquí. Per la Barcelona cultureta, guapa i neta, la del Bicing, del Fòrum de les Cultures, de Construmat i Alimentaria, la dels Starbucks, el Sandwich & Friends, el Custo Dalmau i els nois de Sinnamon Records. BarcelonaLandTM, que diu l'inefable Kiko Amat. Sempre ens quedaran, sortosament, els gigs del juliol de Bruce Springsteen: a base de vendre'ns la pesada cançoneta que Barcelona, com per Woody Allen, és la seva ciutat fetitxe (l'idili entre la ciutat i l'artista, oh sí!), sembla que el Boss, encara que ja no sigui el d'antany, sí que hi té lloc, al nostre privilegiat calendari de concerts.