La I.

La I. és la dona que ve a netejar i posar ordre a casa nostra un parell de matins a la setmana. És andalusa però fa anys que viu a Catalunya. Quan vivíem al carrer Mallorca de Barcelona, ja venia. Recordo que era molt bona amb el meu germà i amb mi, i recordo també que la seva filla petita, que té la meva edat i ara juga a la selecció absoluta de bàsquet, col·leccionava segells, com jo. Després va marxar per treballar en una fàbrica, crec que de teixits, però al cap dels anys, potser 11 o 12, va començar a tornar a venir. Té un cos alt i gros i la pell rosada i sana. Sap llegir però escriure ja li costa més, de petita no n'hi van ensenyar. Tot i això, fa gala d'una saviesa popular increïble que, juntament amb el seu sentit de l'humor, fa que sempre m'agradi aturar-me a xerrar-hi una estona abans de sortir cap a la feina. L'altre dia, quan em vaig llevar i me la vaig trobar planxant a la cuina, em pregunta: "¿Qué? ¿Ya t'has levantao?" Encara amb lleganyes als ulls, li dic: "Sí... un día más". "Y uno menos", respon.