L'altre dia vaig veure a la TV un bon documental sobre el Dalai Lama. Cada vegada que el veig i el sento parlar m'impressiona la seva extraordinària humilitat, la seva gran intel·ligència i el seu admirable sentit de l'humor. Contínuament, el Dalai Lama riu "a carcajada limpia", com se sol dir. I la seva és talment una riallada ben neta.
Ahir, uns dies més tard, vaig llegir al diari una notícia sobre la visita del Papa a França. En una multitudinària Missa a París, va dir que "l'afany de tenir, de poder i fins i tot de saber, desvien l'home de Déu". Que l'afany desmesurat pels diners i les possessions o les ànsies de poder ens allunyen de l'espiritualitat ho hem sentit i pensat tots deu mil vegades, però en canvi Benet XVI va anar un punt més enllà, va afegir-hi alguna cosa que no havia sentit mai i que no m'havia plantejat fins ara: en la seva llista dels ídols "que encadenen a l'home al regne de les aparences i l'allunyen de la felicitat" va parlar també l'afany "de saber". Tota la vida hem sentit dir que "el saber no ocupa lugar" i tendim a creure que no es poden posar límits a les ganes de conèixer i aprendre. En efecte, crec que tenir una àmplia curiositat intel·lectual i posseir coneixements són coses en general molt valuoses, però també me n'adono - gràcies, Benny - que l'austeritat i la humilitat són valors que no només són vàlids quan es refereixen als béns materials. Pretendre saber de tot o, exagerant, aspirar a memoritzar l'Espasa-Calpe i a contestar totes les preguntes del concurs de la tele, pot ser una forma més de cobdícia, no gaire llunyana de la de qui col·lecciona Ferraris.
3 comentaris:
Curiosament, quan vaig llegir el titular periodístic relatiu a aquest missatge papal, em va sorprendre el mateix que a tu. I em sorprèn encara més que no se n'hagi parlat gaire.
Després de reflexionar una mica -i amb tots el respecte cap a l'enorme pes intel·lectual de Benet XVI- he de dir que no hi estic d'acord.
Crec que tenir interès i intentar conèixer tot allò que ens envolta enriqueix enormement la nostra vida. No ho veig com una forma de cobdícia, sinó com una manera de viure amb més intensitat.
Estic d'acord, aprendre i conèixer ens enriqueix sempre, però també entenc que un afany excessiu per saber-ho tot pot amagar en el fons un desig de tenir-ho tot sota el nostre control que en realitat no necessitem.
Chapter 2?
Publica un comentari a l'entrada