Més spam

Avui n'he rebut un que utilitza una tècnica absolutament innovadora i revolucionària en el misteriós món de la creació de spam. Un títol insuperable: "Tom Cruise killed in plane crash".

Rutines

Em temo que, moltes vegades, quan es parla de "la rutina", en realitat és per no fer-ho de la displicència, l'apatia o la indiferència. "Rutina" en desplaça una mica el significat, sona més lleu i, a més, trasllada la càrrega de la culpa a les circumstàncies externes, a l'excessiva socialització, a la vida domesticada que ens veiem obligats a portar. Diem que la monotonia de la rutina ens arrossega, ens afebleix, no ens deixa temps per viure de debò, i ens volem convèncer que el que necessitem és llançar-nos d'un avió amb paracaigudes o unes vacances en una illa amb palmeres de cocos, com més llunyana millor, quan en realitat volem dissimular que les pulsions ens fallen i que ens hem tornat una mica indiferents a la vida i a la seva infinitud. I si hi ha alguna cosa que hem de témer i combatre, aquesta és la indiferència.

Al despatx

Avui ha trucat una senyora demanant pel Sr. Enric Granados.

El que transcendeix

Què és notícia? Quins són els fets de més transcendental actualitat? Sobre què hem d'opinar? De quines coses no podem deixar de prendre coneixement i consciència? Què és el que realment ens ha d'interessar i importar a la vida? La resposta a totes aquestes i altres profundes qüestions, en una foto gegantesca a les portades dels diaris d'avui (i d'ahir, i de demà) i ocupant més de la meitat del temps d'emissió dels telenotícies.

Paradoxes

X no enganya ningú, és allò que aparenta: un hipòcrita.

Vides

Sentit a la terrassa d'un bar del carrer Mandri:

- El que passa és que a mi m'agradaria viure diverses vides. Tenir quatre, cinc o sis vides.
- Com el Mario Bros?
- Exacte, com el Mario Bros.

Què significa "un profesional como la copa de un pino"?

No ho sé, però a la tele ho diuen molt, això.

SPAM: els orígens

SPAM és una marca americana de carn de porc enllaunada. Enllaunen porc des del 1937 i el seu principal centre de producció es troba a Austin, Minnesota. Com a curiositat, he llegit que l'any 2002 es va vendre la llauna de porc SPAM número sis bilions. A Austin hi tenen, fins i tot, un "Museu SPAM".

Les connotacions actuals de cosa innecessària i sobreabundant de la paraula, així com el seu ús referit als missatges publicitaris enviats per correu electrònic de manera indiscriminada i sense previ consentiment, prové d'un famós esquetx dels Monty Python al Flying Circus. A ells no els feia falta enllaunar els riures:

SPAM!

Des de fa un temps, els diversos serveis de correu electrònic gratuït disponibles a la web disposen de precisos filtres que actuen de manera que cada cop que arriba un missatge dels anomenats "spam", o correu brossa, com en diu el meu compte de gmail, es guarda automàticament en una carpeta específica que és com el purgatori dels e-mails. Els missatges que hi queden emmagatzemats es debaten entre la condemna/eliminació definitiva i la salvació/reenviament a la safata d'entrada.

A mi, darrerament, no sé per quins set sous, la majoria d'spam que m'arriba està escrit en alfabet cirílic o japonès. Al principi ho trobava molt graciós i exòtic, com un curiós símptoma del món globalitzat. Però ara ja n'estic fart, me n'arriba massa. En canvi, ha disminuït el típic spam anglosaxó. Ja sabeu, els clàssics "Enlarge your penis" o "Buy Viagra". Tot i això, encara en rebo algun, i de vegades em distrec llegint-ne els "assumptes", els "subjects", tot i que haig de dir que els noms dels remitents sovint són també per tronxar-se.

Mai no obro aquests missatges i no conec ningú que ho faci, però es coneix que per a cridar l'atenció del potencial client els responsables d'escriure els títols dels spam han de provar de ser cada vegada més enginyosos. Els resultats són de vegades bastant divertits:

- "How I Became a Self-Made Millionaire At 26 And Multi-Millionaire Today". El manual secret del perfecte yuppie, la fórmula màgica per a fer-se ric.
- "The chronicles of my pussy conquest". Uns dietaris prometedors.
- "101 ways to bed your lover". Res a veure amb els dàlmates.
- "Terrorize her with 9 massive inches". Terrorisme i armes de destrucció massiva.
- "I have bigger balls than you". Que desafiant... Per sort no sóc de Bilbao.
- "Use the force, Luke". Mística cinèfila. Vaig estar a punt d'obrir-lo.
- "Are you free on Wednesday?". La qüestió hauria de ser més aviat: "Are you free?" En general.
- "She is trying to damage your reputation". Mania persecutòria.
- "Want to be called Macho?". Yes, I do!
- "Congratulations, you just won 9'455.- US$". Bien! Lliures d'impostos?
- "Female orgasm sound". Aquest devia dur un arxiu de so adjunt.
- "Behind every great man lies a huge secret in his pants". Sense comentaris.
- "10 things to do before you die". Interessant. La resposta a les preguntes fonamentals de la vida.
- "You look really stupid, alex". Eh! Com sabeu el meu nom?! I d'on heu tret una foto meva?!

Barcelona, la Sinnamon Girl.

Algú em pot explicar per què Bob Dylan recorrerà aquest juny tot l'Estat i no passarà per Barcelona? O per què tampoc passarà per aquí el gran Neil Young, també de gira per Europa? Potser hi ha alguna explicació al fet que Leonard Cohen obviï la nostra ciutat en el seu llargament esperat retorn a l'escenari? Això sí, tots els grupets del moment, els que omplen les pàgines de la NME i els que sonen entre els cercles dels festivalers més modernets, passen indefectiblement per aquí. Per la Barcelona cultureta, guapa i neta, la del Bicing, del Fòrum de les Cultures, de Construmat i Alimentaria, la dels Starbucks, el Sandwich & Friends, el Custo Dalmau i els nois de Sinnamon Records. BarcelonaLandTM, que diu l'inefable Kiko Amat. Sempre ens quedaran, sortosament, els gigs del juliol de Bruce Springsteen: a base de vendre'ns la pesada cançoneta que Barcelona, com per Woody Allen, és la seva ciutat fetitxe (l'idili entre la ciutat i l'artista, oh sí!), sembla que el Boss, encara que ja no sigui el d'antany, sí que hi té lloc, al nostre privilegiat calendari de concerts.

Tornant a casa

Abans d'ahir, de camí cap a casa, vaig presenciar en poc temps un parell de situacions curioses.

La primera, en un tren dels Ferrocarrils de la Generalitat, a l'alçada de la Floresta: un jove músic ambulant passa la gorra pel passadís abans de canviar de vagó i seguir tocant. La dona que s'asseu al meu costat, que li vol donar alguna cosa, hi acaba ficant un bitllet de 5 euros, perquè no troba res més petit que consideri suficient. El noi de la guitarra la mira als ulls i, amb expressió de sincera sorpresa, diu: "Gracias... Nunca me había pasado".

Poc més tard, havent baixat a l'estació de Valldoreix, camino, solitari, cap al meu cotxe. És tard, no hi ha ningú al carrer i tot és fosc. Un cotxe que circula en la mateixa direcció en què jo camino s'aproxima per darrere. És un d'aquests que porta les finestres abaixades i la música al màxim volum. Circula a bastanta velocitat i de la música rapera que hi ressona en pesco una única estrofa, just en el moment que em depassa: "Vaya puta mierda de vida".

A la plaça del Rei

Divendres al migdia, a la plaça del Rei, un grup de nens i nenes jugaven, exaltats, empaitant-se; en un racó, assegut, un home tocava el hang, fent una percussió metàl·lica i misteriosa; al seu costat, tres turistes nòrdiques de pell rosada es feien fotografies en digital i gravaven el músic. Des del pati interior del Palau del Lloctinent, la lluminositat de l'escena era encara més intensa: les rialles i la música ressonaven llunyans, el temps semblava aturar-se i la ciutat deixava de ser ciutat.

L'advocat

Imagino que si construíssim un personatge híbrid d'Hannibal Lecter i de Max Cady, els dolents d'El silencio de los corderos i El cabo del miedo, el seu plat preferit hauria de ser, inevitablement, l'amanida d'advocat.

El certificat metge

Parlant de metges: constato que les expressions "serveis metges" o "certificat metge", s'escampen com la pólvora. Cada cop les sento més sovint. "Has de demanar un certificat metge"; "Els serveis metges del FC Barcelona són deficients". Són d'aquelles divertides perquè els que les diuen ho fan orgullosos d'evitar un barbarisme com "mèdic". No sé què en deuen pensar, els metges, que tant han d'estudiar per obtenir el títol; suposo que el mateix que jo quan a la carta d'un restaurant llegeixo que s'hi serveix "amanida d'advocat": Ho que a n'hi ha que veure.

Petits detalls (bis)

El contingut d'aquesta notícia publicada avui dimecres, la inexistència de cèl·lules malignes en l'organisme d'en Duran Lleida i, per tant, la seva total recuperació, que li permetrà no haver de passar per la quimioteràpia, el conec des de fa un parell de setmanes: el meu pare em va dir llavors que un metge li havia comentat que, a banda del fet que l'operació havia resultat exitosa, havien detectat que el tumor era benigne i que el candidat no tenia cèl·lules cancerígenes. En Duran estava sa del tot, però no ho enunciarien perquè la malaltia beneficiava la seva campanya electoral, el convertia en un personatge més humà, més proper, però també dotat d'una capacitat d'esforç i un esperit de superació excepcionals, que en feien el candidat més honest i més treballador. Els periodistes li preguntaven com es trobava, el públic el compadia i al mateix temps l'admirava. Bé, ara diu que els metges li ho van dir ahir, tot plegat. L'anècdota és doblement curiosa, perquè amb la polèmica de l'embaràs de la Chacón, tothom havia posat com a exemple la dignitat i sentit ètic amb què havia dut el Sr. Duran la seva malaltia durant la campanya. En fi, Sr. Duran, celebro la seva bona salut i com a penyora només li imposo la pèrdua d'un escó. I de la meva confiança, clar.

We ♥ Huckabee

No el voldria veure de president dels Estats Units, però s'ha de reconèixer que Mike Huckabee és un tipus curiós. Aquest pastor baptista i baixista d'un grup de rock, de fermes conviccions religioses i marcadament conservadores, és un candidat força atípic: entre d'altres coses, és capaç de riure's d'ell mateix en públic i amb gràcia, quelcom força improbable entre la classe política que coneixem per aquí. En aquest tall mostra una sorprenent força còmica i fins i tot aconsegueix fer-nos-li trobar, per uns instants, una retirada a Jack Lemmon.



P.D. Sembla que el títol de la pel·lícula I ♥ Huckabees no és casual. La gran cadena americana de magatzems minoristes Wal-Mart, en què s'inspira la Huckabees del film, és originària d'Arkansas, estat que governava Mike Huckabee.