À La Closerie

Havia pensat d'escriure un post sobre la història de La Blogotheque, sobre els seus magnífics Concerts à emporter, sobre la seva innovadora i ja influent manera de filmar músics fent música, sobre el talent del realitzador Vincent Moon, sobre com filmar un petit concert en un sol pla i aconseguir meravelles, sobre com em va sorprendre el vídeo d'Arcade Fire a l'ascensor, sobre París i els seus carrers i locals com a insuperable escenari, sobre la bellesa que pot amagar allò que és simple i cruenc, sobre el poder de la música i la íntima força que pot aconseguir el format acústic i, al final, sobre com se'm posen els pèls de punta només d'escoltar els primers acords de l'harmònium que podeu veure en l'últim vídeo que ens han ofert La Blogotheque i Vincent Moon, aquest cop amb Sigur Rós com a convidats.

Però al final he decidit que no faré res de tot això i que simplement deixaré per aquí sota aquest últim vídeo, per a que se'l miri i se l'escolti qui vulgui.



Sigur Ros - Við spilum endalaust - A Take Away Show from La Blogotheque on Vimeo.

Craven Cottage

Tot i que el meu equip de futbol anglès preferit és el Liverpool, sempre he pensat que si visqués a Londres seria de l'Arsenal, que em cau millor que el Chelsea o el Tottenham, encara que no sé ben bé perquè. Tot i això, hi ha un altre equip que últimament ha escalat moltes posicions entre les meves preferències: el Fulham.

El Fulham Football Club és un dels clubs de futbol amb més anys d'història de la lliga anglesa. Va ser fundat el 1879 i és el més antic de tota Londres, ciutat que té actualment fins a cinc equips a la primera divisió, la Premier, i això que històrics com el Crystal Palace, el Queens Park Rangers o el Wimbledon juguen avui en categories inferiors.

El Fulham té, a tocar del Tàmesis, un estadi meravellós, un estadi de reduïdes dimensions situat al verd, tranquil i benestant barri que dóna nom al club. El Craven Cottage va ser construït el 1896 i conserva part l'estructura original, amb un característic sostre i uns quants seients de vella fusta en un dels laterals, la façana exterior del qual és feta d'atípic maó vermell. Atípic per a un estadi de futbol, clar. El cas és que quan, no fa gaires anys, el Fulham va pujar a la Premier, l'estadi encara comptava amb unes quantes zones sense seients. Veure un match de la Premier de peu, espremut entre d'altres seguidors que s'estan també de peu, era un luxe que el segle XXI i l'organització de la lliga ja no podien permetre, de manera que el club, que no arreglava la situació, es va veure obligat a traslladar-se a jugar els partits de casa a un estadi aliè, el dels Rangers, mentre s'iniciaven converses per buscar un terreny on construir-ne un de nou i més gran. A partir d'aquest moment, alguns aficionats locals van començar a seguir el seu equip només en els partits jugats a fora, en senyal de protesta. Back to the Cottage, clamaven. Finalment, la pressió popular va donar resultats i, amb els diners, diuen, del traspàs de Louis Saha al ManU, l'estadi va ser reformat i l'equip va tornar a casa. Les modificacions van deixar 25.500 seients a les graderies, i petites noves ampliacions estan sent actualment projectades. Precisament, el rècord de la reformada assistència al Cottage es va registrar dissabte passat, en la valuosa victòria del Fulham davant el totpoderós Manchester United. Dos a zero.

La IVE

Les darreres setmanes hem sentit parlar amb certa freqüencia de l'anomenada "interrupció voluntària de l'embaràs". Abreujat, "IVE". Independentment del fet que el tema és sempre digne de debat i d'un periòdic qüestionament de la seva regulació jurídica, això d'interrupció voluntària de l'embaràs em sona a eufemisme llarg, estèril i una mica ridícul. No tenim una paraula, més curta i expressiva, que hem fet servir sempre, que significa exactament el mateix? Paradoxalment, fa l'efecte que precisament els que volen evitar o substituir la paraula "avortament" atribueixen un caràcter punible i en tot cas immoral a allò que el mot expressa, acabant per reforçar el tabú.

El final d' "El Apartamento"

Dissabte al vespre vam tornar a veure "El apartamento", el film de Billy Wilder. Érem uns quants davant la televisió, en una casa que havíem llogat per passar el cap de setmana als Pirineus francesos. Cansats després de la jornada d'esquí, seure davant la llar de foc i veure la pel·lícula semblava un pla perfecte. "El apartamento" és probablement una de les millors comèdies que s'han filmat mai: un punt de partida magnífic, diàlegs enginyosos, situacions divertides, bones actuacions, plans genials (aquella oficina, aquell mirall trencat) i una gran escena final.

Tot i això, dissabte, quan la noia li va dir al protagonista allò de "Shut up and deal" i els crèdits finals van aparèixer, prop meu algú, amb sorpresa, decepció i un punt de sarcasme, va exclamar: "No m'ho puc creure! Ni tan sols follen?" Bé... no hace falta que digas nada más, quina tristesa. Aquella brillant darrera escena, amb Jack Lemmon declarant-li finalment el seu amor a Shirley Maclaine i ella contestant-li, mentre es miren encantats, que calli i reparteixi les cartes, és un dels finals més romàntics de la història. Mil vegades millor que un petó final. O que un clau final.

A través del riu i entre la boira

Torcello és una petita illa al nord de la llacuna de Venècia. S'hi pot arribar amb un vaporetto que surt de la ciutat, en un trajecte d'uns quaranta-cinc minuts. Desembarcar-hi i tenir la sensació d'haver arribat a un indret erm, fred i abandonat és una sola cosa; no sembla oferir més que un camí empedrat que voreja un canal d'aigües verdes i quietes, i un desert d'aiguamolls al seu voltant. Sembla impossible que mil anys enrera, poblada per més de vint mil persones, hagués vist anys d'esplendor comercial i rellevància política. A simple vista, no en queda cap rastre, de tot allò. Hem llegit, però, que queda encara a l'illa un testimoni excepcional d'aquella època, una imponent basílica que aguanta sencera emmig d'aquelles terres orfes i que amaga al seu interior uns meravellosos mosaics bizantins. És tard i el sol ja s'amaga, abandonant-nos emmig d'una boira densa i fantasmal que sembla no haver deixat l'illa en aquests mil anys d'oblit. Si seguim aquell camí empedrat, ens indiquen, arribarem a la catedral de Santa Assunta. Així que ens hi endinsem, seguint el riu i entre la boira, cap allà on la X marca el tresor al mapa.

L'escenificació de l'acord

Al final del passadís, una porta blanca amb marcs daurats s'obre. Apareixen dues elegants figures, un home i una dona, que comencen a caminar. Avancen a pas moderat però decidit, els tacons d'ella ressonen a la sala, de parets de marbre i sòl lluent. Mentre s'apropen de front cap a la càmera, el zoom s'allunya i l'enquadrament de la imatge s'amplia, emulant un travelling invers fílmic. Quan arriben a un cert punt, s'aturen. No es veuen micròfons, ni faristols, ni periodistes. No se senten veus ni gaires sorolls de fons. Ell, amb el seu perenne aspecte d'agent de la KGB, mira al seu voltant, solemne i desafiant. Ella, vestit negre, pell blanca i delicada i la seva perfecta corona de trenes a l'estil princesa Leia, sembla mirar fixament la càmera, desprenent tanta fragilitat com autoritat. És com una pel·lícula d'espies. Finalment, ell comença: "Dobry vecher".

DO FUIR?...

v e n e z i a

Bon Nadal a totong

Murs

Algun dia faré un inventari de pintades curioses llegides a les parets dels carrers. És sabut que del maig del 68 n'hi ha un grapat d'ocurrents, fins i tot famoses, tot i que estic segur que algunes que ens han fet passar com de llavors deuen haver estat en realitat ideades després. En alguna ocasió jo mateix n'he vist alguna - sempre em passa el mateix, no duc una llibreta on apuntar - que no podia ser desaprofitada. Altres me les han explicades. Recordo, per exemple, haver llegit sobre una pintada, apareguda en un mur d'alguna ciutat, que deia "Déu ha mort - Nietzsche". A sota, algú havia escrit "Nietzsche ha mort - Déu".

Una altre dia, navegant per internet, vaig veure una fotografia d'una de molt bona:

Receptes contra tota mena de crisis (II)

L'Alex Figueras ens remetia l'altre dia al seu blog a aquest fantàstic article sobre la importància de l'austeritat, un valor a reivindicar no només en temps de crisi. En certa sintonia amb el missatge, ahir va aparèixer a la secció de cartes al director de La Vanguardia (també a l'Avui) aquest text. A l'edició digital del diari també es va publicar, i a l'apartat de comentaris dels lectors n'hi havia un que deia: "No hasse falta dessir nada más".

La meva primera crisi

Sóc jove (és la meva primera crisi) i potser ingènua. Permeteu-me l´atreviment: visca la crisi, mori l´opulència. Cal treballar dur, la butaca d´especulador era massa tova. Que engegui la Derbi, s´aturi la Kawa. Viatjarem al delta de l´Ebre, no del Nil. Anirem al pessebre vivent, no de bon vivant. Les titelles a la plaça eclipsen Eurodisney. Descobrim Olot, no Bangkok! Sense diners per benzina, fem cent viatges en bus. Res de caviar iraní, visca el calamar tarragoní. Ens divertim amb xerrades al bar, no amb creuers al mar. Importa el cor, no el car. Benvinguda la cordialitat, no la rendibilitat. La confiança en el demà no són els zeros al banc sinó la fe i la pau.

Potser ara no hi haurà diners per prostituir cap més dona; ni per cocaïna corruptora de pobles; ni per armament destructiu, guerres i atacs preventius; ni pel càncer de ciment que devora la nostra costa; ni per pornografia, luxes obscens, festes boges i banquets etílics. Aprendrem a estalviar, a escurar i esperar? A estudiar i esforçar-nos? A conservar i crear llocs de treball? Aprendrem a valorar la feina i els productes dels nostres? La tasca dels voluntaris de Càritas? Dels emprenedors? Aprendrem a treballar pel veí? Aprendrem, de debò, a assaborir l´esperit?

JANA MACIÀ MODOLELL

Receptes contra tota mena de crisis (I)

Al blog filaner de la Queta hem trobat els últims dies algunes propostes per afrontar la crisi econòmica. M'atreveixo a rivalitzar-hi i avui proposo jo també un petit remei a la crisi. A qualsevol crisi. Es tracta del meu tros preferit del diari, el que primer llegeixo. El trobareu a les pàgines salmó de La Vanguardia i, a mi, m'alegra els dies.

A l'andana

Després de menjar el raïm anàrquicament, sense campanades, sortim del pis i ens abandonem, excitats, als carrers de París. La sensació de celebrar la nit allà, entre desconeguts, ens és estranya però atractiva. Les preocupacions són lluny i també les estridents festes de barra lliure, pintallavis i empentes. Fa fred i a la rue Saint-Antoine no s'hi veu gaire gent. Sense tenir gaire clar el destí, entrem a l'estació de Saint-Paul.

Quan arribem a l'andana, la trobem mig plena però més aviat silenciosa. Al metro tothom sembla tornar-se una mica subterrani, fins i tot la nit de cap d'any. La J, de sobte, fa un esternut; em mira atordida i somric. Al cap d'una estona, a l'andana contrària, se sent un altre esternut, sec i sorollós. Als pocs segons, el senyor de la nostra dreta, doblegant-se amb un moviment espasmòdic, deixa anar un terrible esternut. Més enllà, dos adolescents esternuden alhora. Perplexos, alguns ens mirem, mentre comencen a ressonar a l'estació esternuts de tota mena. Quinze, vint, trenta esternuts. La gent comença a tapar-se nas i boca amb les mans i els colls del jersei. L'orgia d'esternuts continua. Alarmada, una dona grassa censura amb la mirada el riure d'un noi. Quaranta esternuts. Cinquanta. Finalment, el comboi arriba per l'esquerra, eixordador, i la dona grassa respira.

L'aura i el disc de vinil

Transcric (vaja, copio i enganxo) un fantàstic article de Kiko Amat sobre el CD i el disc de vinil, publicat a la revista Rockdelux i al blog La Escuela Moderna. Llegint-lo, penso en Walter Benjamin i el seu concepte d'aura de l'obra artística que es trenca amb la seva reproducció tècnica. Em proposo escriure un dia d'aquests la segona part de L'obra d'art a l'era de la seva reproductibilitat tècnica i filosofar sobre la "semi-aura" de l'obra reproduïda amb tècniques analògiques i el seu trencament amb la reproducció digital.


El CD: Ramera de Babilonia

Me es difícil esconder una sonrisa de “Te jodes” cada vez que escucho a alguien de la Industria Discográfica quejarse de la crisis. Si alguna vez en la historia alguien se ha buscado su propio morrón ha sido ésta. Sin entrar a comentar todos los detalles de usura pre-1982, recordemos que esa Industria fue la responsable de lo que llamaremos El Gran Timo del CD, una de las demostraciones más mezquinas y retorcidas de afán de lucro corporativo jamás vistas. El CD; no me hagan hablar. Ese formato insignificante, estúpido, ridículo, feo. Ese posavasos-del-futuro que iba a sustituir al vinilo, que nunca se rayaba, que reproducía mejor el sonido; todo mentiras, claro. Esa cagarruta sónica cuyo caparazón se rompía a los dos días, que era incapaz de soportar la menor sutileza de diseño, que destruía la lógica conceptual del arco narrativo en cara A y B, que tenía que comprimir digitalmente el sonido para almacenarlo... ¿Cómo puede compararse la riqueza, espacio y gordura del sonido analógico con el pssss robótico y enano del digital? El crítico Byron Coley lo decía en el libro Old Rare New: “Los CDs no tienen magia, no tienen alma y carecen de cualquier interés excepto como vehículos sónicos”. Y ni por esto último, me atrevería a añadir.
Por supuesto, aunque todo eso me rompe el corazón, no me afecta directamente. Al no ser uno de los idiotas que sustituyeron sus discos de vinilo (que no “vinilos”, como por alguna razón demoníaca dice todo el mundo) por CDs, mi colección de gloriosos LPS y 7” sigue igual de bella y estrepitosa que el primer día. Las indies puras nunca dejaron de producir vinilo, porque sabían que contenían La Verdad. Hoy se empieza a admitir que el disco de vinilo suena mejor, es mejor: un objeto artístico, una pieza emocional insustituible. Así que, por una vez, ganamos los buenos. Las hordas de zombis sin espíritu que vagan por la Tierra aferrados a sus Ipods y MP3 “bajados” son, como el monstruo de Frankenstein, una creación maléfica de la Industria discográfica. Su tiro en el propio pie. ¿Qué decir, además de “Os lo habéis buscado, tíos”?

Kiko Amat

El valor de la il·lusió

No fa gaire vaig llegir en una entrevista a una persona de rellevància pública que en l’amor, les promeses són necessàries, encara que al final es puguin arribar a trencar. És veritat que les promeses, per si soles, no valen per a res si no van acompanyades, almenys, d’una honesta voluntat de complir-les. Fets i no paraules, deia un. Sovint, però, les paraules són necessàries per a que sorgeixi la il•lusió que aquestes es converteixin en fets. I sovint, també, aquesta il•lusió és indispensable per a poder recórrer el camí que condueix cap als fets. Així, les il•lusions, per si soles, sí que tenen un gran valor, i no només el seu valor més íntim o essencial; parlo sobretot del seu valor mediat. La il•lusió és la llavor de tot allò que fa que el món rutlli, que avanci. Sense paraules que creïn il•lusions, per tant, no són possibles alguns fets. És una obvietat, però de vegades cal recordar-la en veu alta perquè, per exemple, hi ha qui des de l’escepticisme o el cinisme critica o desconfia de Barack Obama simplement per la seva retòrica i la seva eloqüència. Afirmen que potser el senador només és una mena d’encantador de serps, que les seves paraules poden ser molt seductores però buides, i que resta pendent que sigui capaç de convertir-les en fets i realitats. Però el cas és que, deixant de banda el fet que la seva solvència com a polític eficient ha quedat prou demostrada durant la campanya, en aquestes paraules, milions de persones hi han vist honestedat, determinació i autèntiques ganes de renovació. Ha estat capaç d’inspirar la gent i fer-la sortir en massa al carrer a proclamar la seva renovada il•lusió, tan propera a la gran il•lusió a què es referia Jean Renoir. Això ja és valuós en si mateix i forçosament ha de donar alguns fruits. Jo m’hi sumo i ho celebro, fins i tot en el cas que, després, part d’aquesta il•lusió pugui arribar a quedar-se pel camí.

Inveraray

Havia estat plovent fort durant la major part del dia. Tot a Inveraray era com la calma de després d'una tempesta, tot semblava suggerir el final d'alguna cosa. La pluja remetia, el dia s'apagava i els tres dies de festival s'esvaïen. Quedava encara mitja hora per a aquell penúltim concert, però els més ansiosos ja érem allà esperant. Mica en mica, la sensació de postremitat es tornava en presagi d'alguna altra cosa. A les nostres esquenes, sobre el castell, s'intuïa entre els últims núvols el sol que ja es volia pondre. Davant nostre, sobre l'escenari principal, amples franges de boira semblaven subratllar el misticisme del moment, per si algú encara no se n'havia adonat. Els tècnics, concentrats, començaven a col·locar per l'escenari cables, aparells i instruments, mentre els altaveus alimentaven l'expectació amb

Semblava com si tot el festival desemboqués allà, com si allò que acabava hagués estat una preparació del que ara havia de començar. Prop meu, de feia estona, dos nois esperaven en silenci, mirant cap endavant. Finalment, en veu baixa, un dels dos va dir: Wow, it's going to be amazing.

El concert era de Sigur Rós i amb paraules només m'atreveixo a descriure'n els moments previs. El proper dia 13 vindran a Barcelona i els happy few hi serem.

Posts

Fa dies que no trobo les estones de lleure que m'agradaria dedicar a escriure alguna cosa per aquí. Jorn Barger, l'escriptor que va encunyar per primer cop el terme weblog, va formular el següent principi: "The more interesting your life becomes, the less you post... and vice-versa". No és el meu cas.