A la plaça del Rei

Divendres al migdia, a la plaça del Rei, un grup de nens i nenes jugaven, exaltats, empaitant-se; en un racó, assegut, un home tocava el hang, fent una percussió metàl·lica i misteriosa; al seu costat, tres turistes nòrdiques de pell rosada es feien fotografies en digital i gravaven el músic. Des del pati interior del Palau del Lloctinent, la lluminositat de l'escena era encara més intensa: les rialles i la música ressonaven llunyans, el temps semblava aturar-se i la ciutat deixava de ser ciutat.

L'advocat

Imagino que si construíssim un personatge híbrid d'Hannibal Lecter i de Max Cady, els dolents d'El silencio de los corderos i El cabo del miedo, el seu plat preferit hauria de ser, inevitablement, l'amanida d'advocat.

El certificat metge

Parlant de metges: constato que les expressions "serveis metges" o "certificat metge", s'escampen com la pólvora. Cada cop les sento més sovint. "Has de demanar un certificat metge"; "Els serveis metges del FC Barcelona són deficients". Són d'aquelles divertides perquè els que les diuen ho fan orgullosos d'evitar un barbarisme com "mèdic". No sé què en deuen pensar, els metges, que tant han d'estudiar per obtenir el títol; suposo que el mateix que jo quan a la carta d'un restaurant llegeixo que s'hi serveix "amanida d'advocat": Ho que a n'hi ha que veure.

Petits detalls (bis)

El contingut d'aquesta notícia publicada avui dimecres, la inexistència de cèl·lules malignes en l'organisme d'en Duran Lleida i, per tant, la seva total recuperació, que li permetrà no haver de passar per la quimioteràpia, el conec des de fa un parell de setmanes: el meu pare em va dir llavors que un metge li havia comentat que, a banda del fet que l'operació havia resultat exitosa, havien detectat que el tumor era benigne i que el candidat no tenia cèl·lules cancerígenes. En Duran estava sa del tot, però no ho enunciarien perquè la malaltia beneficiava la seva campanya electoral, el convertia en un personatge més humà, més proper, però també dotat d'una capacitat d'esforç i un esperit de superació excepcionals, que en feien el candidat més honest i més treballador. Els periodistes li preguntaven com es trobava, el públic el compadia i al mateix temps l'admirava. Bé, ara diu que els metges li ho van dir ahir, tot plegat. L'anècdota és doblement curiosa, perquè amb la polèmica de l'embaràs de la Chacón, tothom havia posat com a exemple la dignitat i sentit ètic amb què havia dut el Sr. Duran la seva malaltia durant la campanya. En fi, Sr. Duran, celebro la seva bona salut i com a penyora només li imposo la pèrdua d'un escó. I de la meva confiança, clar.

We ♥ Huckabee

No el voldria veure de president dels Estats Units, però s'ha de reconèixer que Mike Huckabee és un tipus curiós. Aquest pastor baptista i baixista d'un grup de rock, de fermes conviccions religioses i marcadament conservadores, és un candidat força atípic: entre d'altres coses, és capaç de riure's d'ell mateix en públic i amb gràcia, quelcom força improbable entre la classe política que coneixem per aquí. En aquest tall mostra una sorprenent força còmica i fins i tot aconsegueix fer-nos-li trobar, per uns instants, una retirada a Jack Lemmon.



P.D. Sembla que el títol de la pel·lícula I ♥ Huckabees no és casual. La gran cadena americana de magatzems minoristes Wal-Mart, en què s'inspira la Huckabees del film, és originària d'Arkansas, estat que governava Mike Huckabee.

Diumenge de futbol

La televisió del vespre-nit d'ahir va ser com la d'un diumenge de futbol. A partir de les vuit (bé, en realitat ja des de fa una setmana), l'Avantmatx: los preparativos, las previsiones, el partit del segle, del mil·leni! A les deu, El Rondo: el nivell i el to de Tomás Guasch i Cristina Cubero, però ni tan sols amb l'espontaneïtat d'aquests, amb les intervencions llegides directament del guió i ensenyant paperots a la càmera amb lletres grans que diuen "PARO" i gràfics dibuixats en vermell i blau. Després, i per acabar d'esprémer-ne al màxim tot el suc, El Vestidor, El Tercer Tiempo: L'anàlisi detallada i les millors jugades, patrocinades per Estrella Damm.

Totalmente de acuerdo, José María

Segurament se li podran criticar algunes (bastantes) coses, però Arús ha estat un pioner de la paròdia a la televisió del nostre país. Existiria avui Polònia si abans no hi hagués hagut l'enyorat Força Barça?

El regne dels vius (II)

Res millor per celebrar el regne dels vius que veure néixer una nova cosina.

El regne dels vius

Poques imatges tan poderoses com la dels germans units, amb un vincle secret però palpable, davant la mort d'una mare. Germans que són ja, cada un d'ells, vells patriarques i que, després de cantar el Virolai al cementiri, se'n van a dinar plegats i a brindar amb vi negre pel regne dels vius.

La fulla d'enciam

L'altre dia un amic em va plantejar una pregunta que és pura filosofia del quotidià:
Per què quan anem al supermercat i agafem el carro de la compra sempre hi trobem una fulla d'enciam mig podrida?

La novel·la darrera la carta

Remenant el contingut d'una capseta de fusta vella que corre per l'habitació, he trobat per casualitat una carta al director retallada de La Vanguardia deu fer uns 6 o 7 anys. Tot i que hi falten paraules, perquè el tros de paper està escapçat per un cantó, la transcric:

Reconstruir la historia
Vivo en Normandía (...)
y soy viuda de Fermín (...)
exiliado en 1939 y un(...)
dos republicanos españ(...)
beró París con las tropas (...)
del general Leclerc. Sólo sé que mi
marido, nacido en la calle Grana-
da de Barcelona, tenía una herma-
na. Agradecería mucho cualquier
información.

AMALIA ALMAZÁN DÍAZ
Argentré (Francia)

Després, deambulant per la xarxa, he trobat aquest reportatge, de l'any 94.

Debut

Ja tinc un blog. No sé si en realitat el vull ni si el faré servir. No sé si l'actualitzaré gaire. No sé si el llegirà algú ni si en donaré l'adreça a gaire gent. No sé si la vergonya de saber que és públic n'esborrarà les ganes o la sinceritat. No sé si em farà sentir millor ni si seré capaç d'escriure-hi alguna cosa que tingui prou sentit. Però el primer pas és tenir-lo, i ara el tinc. Veurem.