A l'andana

Després de menjar el raïm anàrquicament, sense campanades, sortim del pis i ens abandonem, excitats, als carrers de París. La sensació de celebrar la nit allà, entre desconeguts, ens és estranya però atractiva. Les preocupacions són lluny i també les estridents festes de barra lliure, pintallavis i empentes. Fa fred i a la rue Saint-Antoine no s'hi veu gaire gent. Sense tenir gaire clar el destí, entrem a l'estació de Saint-Paul.

Quan arribem a l'andana, la trobem mig plena però més aviat silenciosa. Al metro tothom sembla tornar-se una mica subterrani, fins i tot la nit de cap d'any. La J, de sobte, fa un esternut; em mira atordida i somric. Al cap d'una estona, a l'andana contrària, se sent un altre esternut, sec i sorollós. Als pocs segons, el senyor de la nostra dreta, doblegant-se amb un moviment espasmòdic, deixa anar un terrible esternut. Més enllà, dos adolescents esternuden alhora. Perplexos, alguns ens mirem, mentre comencen a ressonar a l'estació esternuts de tota mena. Quinze, vint, trenta esternuts. La gent comença a tapar-se nas i boca amb les mans i els colls del jersei. L'orgia d'esternuts continua. Alarmada, una dona grassa censura amb la mirada el riure d'un noi. Quaranta esternuts. Cinquanta. Finalment, el comboi arriba per l'esquerra, eixordador, i la dona grassa respira.