El valor de la il·lusió

No fa gaire vaig llegir en una entrevista a una persona de rellevància pública que en l’amor, les promeses són necessàries, encara que al final es puguin arribar a trencar. És veritat que les promeses, per si soles, no valen per a res si no van acompanyades, almenys, d’una honesta voluntat de complir-les. Fets i no paraules, deia un. Sovint, però, les paraules són necessàries per a que sorgeixi la il•lusió que aquestes es converteixin en fets. I sovint, també, aquesta il•lusió és indispensable per a poder recórrer el camí que condueix cap als fets. Així, les il•lusions, per si soles, sí que tenen un gran valor, i no només el seu valor més íntim o essencial; parlo sobretot del seu valor mediat. La il•lusió és la llavor de tot allò que fa que el món rutlli, que avanci. Sense paraules que creïn il•lusions, per tant, no són possibles alguns fets. És una obvietat, però de vegades cal recordar-la en veu alta perquè, per exemple, hi ha qui des de l’escepticisme o el cinisme critica o desconfia de Barack Obama simplement per la seva retòrica i la seva eloqüència. Afirmen que potser el senador només és una mena d’encantador de serps, que les seves paraules poden ser molt seductores però buides, i que resta pendent que sigui capaç de convertir-les en fets i realitats. Però el cas és que, deixant de banda el fet que la seva solvència com a polític eficient ha quedat prou demostrada durant la campanya, en aquestes paraules, milions de persones hi han vist honestedat, determinació i autèntiques ganes de renovació. Ha estat capaç d’inspirar la gent i fer-la sortir en massa al carrer a proclamar la seva renovada il•lusió, tan propera a la gran il•lusió a què es referia Jean Renoir. Això ja és valuós en si mateix i forçosament ha de donar alguns fruits. Jo m’hi sumo i ho celebro, fins i tot en el cas que, després, part d’aquesta il•lusió pugui arribar a quedar-se pel camí.