DO FUIR?...

v e n e z i a

Bon Nadal a totong

Murs

Algun dia faré un inventari de pintades curioses llegides a les parets dels carrers. És sabut que del maig del 68 n'hi ha un grapat d'ocurrents, fins i tot famoses, tot i que estic segur que algunes que ens han fet passar com de llavors deuen haver estat en realitat ideades després. En alguna ocasió jo mateix n'he vist alguna - sempre em passa el mateix, no duc una llibreta on apuntar - que no podia ser desaprofitada. Altres me les han explicades. Recordo, per exemple, haver llegit sobre una pintada, apareguda en un mur d'alguna ciutat, que deia "Déu ha mort - Nietzsche". A sota, algú havia escrit "Nietzsche ha mort - Déu".

Una altre dia, navegant per internet, vaig veure una fotografia d'una de molt bona:

Receptes contra tota mena de crisis (II)

L'Alex Figueras ens remetia l'altre dia al seu blog a aquest fantàstic article sobre la importància de l'austeritat, un valor a reivindicar no només en temps de crisi. En certa sintonia amb el missatge, ahir va aparèixer a la secció de cartes al director de La Vanguardia (també a l'Avui) aquest text. A l'edició digital del diari també es va publicar, i a l'apartat de comentaris dels lectors n'hi havia un que deia: "No hasse falta dessir nada más".

La meva primera crisi

Sóc jove (és la meva primera crisi) i potser ingènua. Permeteu-me l´atreviment: visca la crisi, mori l´opulència. Cal treballar dur, la butaca d´especulador era massa tova. Que engegui la Derbi, s´aturi la Kawa. Viatjarem al delta de l´Ebre, no del Nil. Anirem al pessebre vivent, no de bon vivant. Les titelles a la plaça eclipsen Eurodisney. Descobrim Olot, no Bangkok! Sense diners per benzina, fem cent viatges en bus. Res de caviar iraní, visca el calamar tarragoní. Ens divertim amb xerrades al bar, no amb creuers al mar. Importa el cor, no el car. Benvinguda la cordialitat, no la rendibilitat. La confiança en el demà no són els zeros al banc sinó la fe i la pau.

Potser ara no hi haurà diners per prostituir cap més dona; ni per cocaïna corruptora de pobles; ni per armament destructiu, guerres i atacs preventius; ni pel càncer de ciment que devora la nostra costa; ni per pornografia, luxes obscens, festes boges i banquets etílics. Aprendrem a estalviar, a escurar i esperar? A estudiar i esforçar-nos? A conservar i crear llocs de treball? Aprendrem a valorar la feina i els productes dels nostres? La tasca dels voluntaris de Càritas? Dels emprenedors? Aprendrem a treballar pel veí? Aprendrem, de debò, a assaborir l´esperit?

JANA MACIÀ MODOLELL

Receptes contra tota mena de crisis (I)

Al blog filaner de la Queta hem trobat els últims dies algunes propostes per afrontar la crisi econòmica. M'atreveixo a rivalitzar-hi i avui proposo jo també un petit remei a la crisi. A qualsevol crisi. Es tracta del meu tros preferit del diari, el que primer llegeixo. El trobareu a les pàgines salmó de La Vanguardia i, a mi, m'alegra els dies.

A l'andana

Després de menjar el raïm anàrquicament, sense campanades, sortim del pis i ens abandonem, excitats, als carrers de París. La sensació de celebrar la nit allà, entre desconeguts, ens és estranya però atractiva. Les preocupacions són lluny i també les estridents festes de barra lliure, pintallavis i empentes. Fa fred i a la rue Saint-Antoine no s'hi veu gaire gent. Sense tenir gaire clar el destí, entrem a l'estació de Saint-Paul.

Quan arribem a l'andana, la trobem mig plena però més aviat silenciosa. Al metro tothom sembla tornar-se una mica subterrani, fins i tot la nit de cap d'any. La J, de sobte, fa un esternut; em mira atordida i somric. Al cap d'una estona, a l'andana contrària, se sent un altre esternut, sec i sorollós. Als pocs segons, el senyor de la nostra dreta, doblegant-se amb un moviment espasmòdic, deixa anar un terrible esternut. Més enllà, dos adolescents esternuden alhora. Perplexos, alguns ens mirem, mentre comencen a ressonar a l'estació esternuts de tota mena. Quinze, vint, trenta esternuts. La gent comença a tapar-se nas i boca amb les mans i els colls del jersei. L'orgia d'esternuts continua. Alarmada, una dona grassa censura amb la mirada el riure d'un noi. Quaranta esternuts. Cinquanta. Finalment, el comboi arriba per l'esquerra, eixordador, i la dona grassa respira.