Diumenge de futbol

La televisió del vespre-nit d'ahir va ser com la d'un diumenge de futbol. A partir de les vuit (bé, en realitat ja des de fa una setmana), l'Avantmatx: los preparativos, las previsiones, el partit del segle, del mil·leni! A les deu, El Rondo: el nivell i el to de Tomás Guasch i Cristina Cubero, però ni tan sols amb l'espontaneïtat d'aquests, amb les intervencions llegides directament del guió i ensenyant paperots a la càmera amb lletres grans que diuen "PARO" i gràfics dibuixats en vermell i blau. Després, i per acabar d'esprémer-ne al màxim tot el suc, El Vestidor, El Tercer Tiempo: L'anàlisi detallada i les millors jugades, patrocinades per Estrella Damm.

Totalmente de acuerdo, José María

Segurament se li podran criticar algunes (bastantes) coses, però Arús ha estat un pioner de la paròdia a la televisió del nostre país. Existiria avui Polònia si abans no hi hagués hagut l'enyorat Força Barça?

El regne dels vius (II)

Res millor per celebrar el regne dels vius que veure néixer una nova cosina.

El regne dels vius

Poques imatges tan poderoses com la dels germans units, amb un vincle secret però palpable, davant la mort d'una mare. Germans que són ja, cada un d'ells, vells patriarques i que, després de cantar el Virolai al cementiri, se'n van a dinar plegats i a brindar amb vi negre pel regne dels vius.

La fulla d'enciam

L'altre dia un amic em va plantejar una pregunta que és pura filosofia del quotidià:
Per què quan anem al supermercat i agafem el carro de la compra sempre hi trobem una fulla d'enciam mig podrida?

La novel·la darrera la carta

Remenant el contingut d'una capseta de fusta vella que corre per l'habitació, he trobat per casualitat una carta al director retallada de La Vanguardia deu fer uns 6 o 7 anys. Tot i que hi falten paraules, perquè el tros de paper està escapçat per un cantó, la transcric:

Reconstruir la historia
Vivo en Normandía (...)
y soy viuda de Fermín (...)
exiliado en 1939 y un(...)
dos republicanos españ(...)
beró París con las tropas (...)
del general Leclerc. Sólo sé que mi
marido, nacido en la calle Grana-
da de Barcelona, tenía una herma-
na. Agradecería mucho cualquier
información.

AMALIA ALMAZÁN DÍAZ
Argentré (Francia)

Després, deambulant per la xarxa, he trobat aquest reportatge, de l'any 94.

Debut

Ja tinc un blog. No sé si en realitat el vull ni si el faré servir. No sé si l'actualitzaré gaire. No sé si el llegirà algú ni si en donaré l'adreça a gaire gent. No sé si la vergonya de saber que és públic n'esborrarà les ganes o la sinceritat. No sé si em farà sentir millor ni si seré capaç d'escriure-hi alguna cosa que tingui prou sentit. Però el primer pas és tenir-lo, i ara el tinc. Veurem.