À La Closerie

Havia pensat d'escriure un post sobre la història de La Blogotheque, sobre els seus magnífics Concerts à emporter, sobre la seva innovadora i ja influent manera de filmar músics fent música, sobre el talent del realitzador Vincent Moon, sobre com filmar un petit concert en un sol pla i aconseguir meravelles, sobre com em va sorprendre el vídeo d'Arcade Fire a l'ascensor, sobre París i els seus carrers i locals com a insuperable escenari, sobre la bellesa que pot amagar allò que és simple i cruenc, sobre el poder de la música i la íntima força que pot aconseguir el format acústic i, al final, sobre com se'm posen els pèls de punta només d'escoltar els primers acords de l'harmònium que podeu veure en l'últim vídeo que ens han ofert La Blogotheque i Vincent Moon, aquest cop amb Sigur Rós com a convidats.

Però al final he decidit que no faré res de tot això i que simplement deixaré per aquí sota aquest últim vídeo, per a que se'l miri i se l'escolti qui vulgui.



Sigur Ros - Við spilum endalaust - A Take Away Show from La Blogotheque on Vimeo.

Craven Cottage

Tot i que el meu equip de futbol anglès preferit és el Liverpool, sempre he pensat que si visqués a Londres seria de l'Arsenal, que em cau millor que el Chelsea o el Tottenham, encara que no sé ben bé perquè. Tot i això, hi ha un altre equip que últimament ha escalat moltes posicions entre les meves preferències: el Fulham.

El Fulham Football Club és un dels clubs de futbol amb més anys d'història de la lliga anglesa. Va ser fundat el 1879 i és el més antic de tota Londres, ciutat que té actualment fins a cinc equips a la primera divisió, la Premier, i això que històrics com el Crystal Palace, el Queens Park Rangers o el Wimbledon juguen avui en categories inferiors.

El Fulham té, a tocar del Tàmesis, un estadi meravellós, un estadi de reduïdes dimensions situat al verd, tranquil i benestant barri que dóna nom al club. El Craven Cottage va ser construït el 1896 i conserva part l'estructura original, amb un característic sostre i uns quants seients de vella fusta en un dels laterals, la façana exterior del qual és feta d'atípic maó vermell. Atípic per a un estadi de futbol, clar. El cas és que quan, no fa gaires anys, el Fulham va pujar a la Premier, l'estadi encara comptava amb unes quantes zones sense seients. Veure un match de la Premier de peu, espremut entre d'altres seguidors que s'estan també de peu, era un luxe que el segle XXI i l'organització de la lliga ja no podien permetre, de manera que el club, que no arreglava la situació, es va veure obligat a traslladar-se a jugar els partits de casa a un estadi aliè, el dels Rangers, mentre s'iniciaven converses per buscar un terreny on construir-ne un de nou i més gran. A partir d'aquest moment, alguns aficionats locals van començar a seguir el seu equip només en els partits jugats a fora, en senyal de protesta. Back to the Cottage, clamaven. Finalment, la pressió popular va donar resultats i, amb els diners, diuen, del traspàs de Louis Saha al ManU, l'estadi va ser reformat i l'equip va tornar a casa. Les modificacions van deixar 25.500 seients a les graderies, i petites noves ampliacions estan sent actualment projectades. Precisament, el rècord de la reformada assistència al Cottage es va registrar dissabte passat, en la valuosa victòria del Fulham davant el totpoderós Manchester United. Dos a zero.

La IVE

Les darreres setmanes hem sentit parlar amb certa freqüencia de l'anomenada "interrupció voluntària de l'embaràs". Abreujat, "IVE". Independentment del fet que el tema és sempre digne de debat i d'un periòdic qüestionament de la seva regulació jurídica, això d'interrupció voluntària de l'embaràs em sona a eufemisme llarg, estèril i una mica ridícul. No tenim una paraula, més curta i expressiva, que hem fet servir sempre, que significa exactament el mateix? Paradoxalment, fa l'efecte que precisament els que volen evitar o substituir la paraula "avortament" atribueixen un caràcter punible i en tot cas immoral a allò que el mot expressa, acabant per reforçar el tabú.

El final d' "El Apartamento"

Dissabte al vespre vam tornar a veure "El apartamento", el film de Billy Wilder. Érem uns quants davant la televisió, en una casa que havíem llogat per passar el cap de setmana als Pirineus francesos. Cansats després de la jornada d'esquí, seure davant la llar de foc i veure la pel·lícula semblava un pla perfecte. "El apartamento" és probablement una de les millors comèdies que s'han filmat mai: un punt de partida magnífic, diàlegs enginyosos, situacions divertides, bones actuacions, plans genials (aquella oficina, aquell mirall trencat) i una gran escena final.

Tot i això, dissabte, quan la noia li va dir al protagonista allò de "Shut up and deal" i els crèdits finals van aparèixer, prop meu algú, amb sorpresa, decepció i un punt de sarcasme, va exclamar: "No m'ho puc creure! Ni tan sols follen?" Bé... no hace falta que digas nada más, quina tristesa. Aquella brillant darrera escena, amb Jack Lemmon declarant-li finalment el seu amor a Shirley Maclaine i ella contestant-li, mentre es miren encantats, que calli i reparteixi les cartes, és un dels finals més romàntics de la història. Mil vegades millor que un petó final. O que un clau final.