Dúiem poques setmanes al nou pis del carrer Balmes, potser tres o quatre. Tot just havia instal·lat el meu nou vell tocadiscs Dual, acabat d'arribar d'Alemanya, i el volia provar. Vaig posar un vinil, diria que un dels primers Springsteens. El disc va començar a girar amb la mateixa força amb la que el Boss cantava sobre deixar-ho tot enrere i fugir amb alguna Wendy, una Mary o una Sandy. Era diumenge al migdia.
Al cap de poc, va sonar el timbre. Vaig obrir la porta i va aparèixer un noi que no havia vist mai. No em va saludar, només em va demanar, empipat, que baixés la música, que estava molt forta, que tenien una nena petita. Potser li hauria d'haver dit que no estava tan forta, que era diumenge al migdia, o que s'agenollés davant Bruce Springsteen, però jo era el nou allí, així que enlloc d'això vaig arronsar les espatlles, li vaig demanar excuses i vaig abaixar el volum, encara una mica més.
A partir d'aquell dia em vaig tornar a trobar el veí de dalt algunes altres vegades, a la porteria o a l'ascensor, tot sol o amb la seva filla, o la seva dona. En realitat aquesta família em cau bé, pensava quan els veia, així que vaig oblidar aquell petit incident, vaig mirar de ser sempre educat i mai no em vaig queixar quan el penetrant so del piano d'ella, situat exactament sobre el meu llit, em despertava els diumenges al matí o m'arruïnava la migdiada dels divendres.
I així van passar els anys, fins que fa cosa d'uns mesos, per casualitat, em vaig assabentar quasi al mateix temps de dues coses: la primera, que la veïna del piano, una morena d'ulls blaus molt guapa, havia estudiat a la mateixa escola que jo, al meu mateix curs (com és possible que no l'hagués reconegut mai, durant tot aquell temps?), i la segona, que ella i la seva família es mudaven, deixaven el pis.
D'un dia per l'altre ja no hi eren, així que ja no vaig tenir l'oportunitat de dir-li a la veïna que érem companys de curs (ho sabria ella?), o que el seu piano no sempre em molestava.
Avui, un amic que tenim en comú (que és un amic comú ho he sabut després) m'ha escrit i m'ha dit que la noia del piano ha penjat un comentari al seu facebook, on explicava com li agrada de viure en una casa a la muntanya, lluny de la ciutat, i on es queixava dels veïns del seu antic pis, que segons ella mai no saludaven. He arronsat les espatlles, he anat cap al saló i he posat un disc, amb el volum ben fort: "Oh Sandy, the aurora is rising behind us..."
dimecres, 17 de maig del 2017
dimarts, 13 de juliol del 2010
dilluns, 31 de maig del 2010
dimecres, 10 de març del 2010
Tres dies amb la família
En una escena de Tres dies amb la família, pel·lícula encara en cartellera, la protagonista trenca a plorar de sobte a mig dinar familiar. La imatge ens remet directament a l'escena final de A la ciutat, de Cesc Gay, en què el personatge de la Mònica López arrenca també el plor a taula, sense causa aparent, mentre els amics queden callats al seu voltant, amb els caps mig cots, segurament perquè les llàgrimes d'ella són també les de tota la resta.
No és l'únic punt en comú que el film de Mar Coll té amb les pel·lícules de Cesc Gay, sense les quals possiblement Tres dies amb la família no existiria. Celebrem doncs les arriscades propostes de tots dos cineastes i l'existència, no ja d'una indústria ni d'una escola pròpies, però sí de petites referències i de tímids conductes d'influències dins el pobre i fràgil panorama del nostre cinema.
La mare de Déu
Llegeixo en un llibre que La mare de Déu quan era xiqueta era un de les cançons populars catalanes que més agradava a Pla, perquè, segons li havia confessat a algú, la seva mare l'hi cantava quan ell era molt petit. A mi la meva mare em cantava exactament la mateixa cançó. De fet és potser el primer record que conservo: de nit, quan plorava, ella venia i me la cantava. Immediatament deixava de plorar, efecte segurament contrari al que em produiria sentir-la ara.
diumenge, 10 de gener del 2010
dimecres, 30 de desembre del 2009
dilluns, 21 de desembre del 2009
El nen
De nen el futbol ja l'entusiasmava. Era del Barça. Els dilluns, al pati de l'escola, intentava reproduir amb els amics els gols que el seu equip havia marcat el dia abans. Tenia una bufanda blau i grana, comprada un dia que el noi de sa germana el va dur al camp, un Barça-Logroñés. El seu jugador preferit era Stoichkov, però el gol que va celebrar amb més emoció el va marcar Koeman. El dia que es va escapar la Copa Intercontinental va tenir una gran decepció, no va poder contenir les llàgrimes. Tenia onze anys.
Després tot va canviar. El nen va anar deixant de ser nen, i una precoç rebel·lia adolescent va començar a bullir dins seu. Desitjava amb força sentir-se genuí, desmarcat de la majoria, volia que tothom veiés qui era. Va fer amistat amb un noi més gran que preconitzava amb orgull un rebuig total cap allò que el Barça representava. De seguida es va adonar que aquella actitud tan atrevida i desafiant li resultava absolutament admirable; allò era exactament el que ell volia. Va llençar la seva bufanda blaugrana i va canviar d'equip: a partir de llavors, seguiria el Real Madrid i odiaria el Barça. Així ho va decidir i així va anar construint, mica en mica, la seva pròpia identitat.
Dissabte havia arribat a casa a l'hora de dinar, cansat. Venia de fer algunes compres de Nadal amb la dona. A la tarda, la inèrcia l'havia fet seure al sofà i posar el partit, la final del Mundial de Clubs, amb la vaga esperança que el Barça ensopegués. I, sorpresivament, el Barça, aquell equip que tan detestava, perdia davant els argentins. S'acabava el temps i, tot i el domini del Barça, el match semblava decidit. Ja quan, a l'últim moment, Pedro va marcar el gol de l'empat, el pols se li va accelerar però, estranyament, no es va enrabiar. Ben mirat, després d'aquella segona part, el gol de l'empat era just, va pensar. Pròrroga. Als minuts suplementaris, les contínues embestides dels blaugranes van fer augmentar la tensió, però el marcador no es movia. Quedava molt poc temps i tot semblava abocar-se als penals. Però quan Messi, després de desmarcar-se magistralment, va rematar amb el pit i al fons de la xarxa la centrada d'Alves, un impuls profund, que provenia d'algun racó ocult, el va fer cridar gol. Per uns instants, només un moment, el nen va recordar com va plorar el dia que el Barça va perdre la Copa Intercontinental, una copa que ara per fi aconseguia. Va mirar a dreta i esquerra, assegurant-se que ningú havia sentit el seu crit, i un estremiment li va recórrer el cos, pujant des de l'estómac fins als ulls.
Després tot va canviar. El nen va anar deixant de ser nen, i una precoç rebel·lia adolescent va començar a bullir dins seu. Desitjava amb força sentir-se genuí, desmarcat de la majoria, volia que tothom veiés qui era. Va fer amistat amb un noi més gran que preconitzava amb orgull un rebuig total cap allò que el Barça representava. De seguida es va adonar que aquella actitud tan atrevida i desafiant li resultava absolutament admirable; allò era exactament el que ell volia. Va llençar la seva bufanda blaugrana i va canviar d'equip: a partir de llavors, seguiria el Real Madrid i odiaria el Barça. Així ho va decidir i així va anar construint, mica en mica, la seva pròpia identitat.
Dissabte havia arribat a casa a l'hora de dinar, cansat. Venia de fer algunes compres de Nadal amb la dona. A la tarda, la inèrcia l'havia fet seure al sofà i posar el partit, la final del Mundial de Clubs, amb la vaga esperança que el Barça ensopegués. I, sorpresivament, el Barça, aquell equip que tan detestava, perdia davant els argentins. S'acabava el temps i, tot i el domini del Barça, el match semblava decidit. Ja quan, a l'últim moment, Pedro va marcar el gol de l'empat, el pols se li va accelerar però, estranyament, no es va enrabiar. Ben mirat, després d'aquella segona part, el gol de l'empat era just, va pensar. Pròrroga. Als minuts suplementaris, les contínues embestides dels blaugranes van fer augmentar la tensió, però el marcador no es movia. Quedava molt poc temps i tot semblava abocar-se als penals. Però quan Messi, després de desmarcar-se magistralment, va rematar amb el pit i al fons de la xarxa la centrada d'Alves, un impuls profund, que provenia d'algun racó ocult, el va fer cridar gol. Per uns instants, només un moment, el nen va recordar com va plorar el dia que el Barça va perdre la Copa Intercontinental, una copa que ara per fi aconseguia. Va mirar a dreta i esquerra, assegurant-se que ningú havia sentit el seu crit, i un estremiment li va recórrer el cos, pujant des de l'estómac fins als ulls.
diumenge, 15 de novembre del 2009
dimarts, 3 de novembre del 2009
Boira
Em llevo i en mirar per la finestra veig el carrer, els arbres i l'aire impregnats de boira. La boira m'agrada, sempre m'ha semblat una cosa poètica. Intento pensar en d'altres adjectius que la puguin generalment descriure, i de seguida em vénen al cap les paraules densa i fantasmal. Són adjectius massa obvis, penso, i m'arriben a semblar absolutament ridículs. Per això mentre prenc el cafè, i també sota la dutxa, jugo a buscar-ne d'altres: la boira és, o pot ser, penetrant, estàtica, irreal, silenciosa, freda, pesant, calma, difusa, lúgubre, aïllant. Resultats mediocres, previsibles. Surto de casa i faig camí cap a la feina, atravessant amb el cotxe la boira densa i fantasmal.
dimecres, 30 de setembre del 2009
No deixin entrar abans de sortir
El tren de Sarrià funciona prou bé; viatjar-hi és còmode i plaent en comparació amb el metro de Barcelona. Però a determinades hores, poques, s'hi concentren aglomeracions que poden arribar a ser asfixiants. Per ajudar a descongestionar els vagons, avui mentre anava cap a la feina he tingut una pensada, una mesura que crec que l'empresa gestora del servei hauria d'aplicar: no deixar-hi entrar els que exhibeixen politono i criden pel mòbil, els que duen auriculars que escupen a tot volum música-màquina infernal i els que llegeixen el Codi da Vinci de torn. Estic convençut que d'aquesta manera l'ocupació mitjana del tren s'ajustaria als nivells desitjats: la meitat de la que hi ha ara, més o menys.
divendres, 24 de juliol del 2009
Que sigui sempre així
L'altre dia, en un programa de format documental de la televisió, una dona explicava, parlant d'una experiència que havia viscut durant unes setmanes i de la qual en guardava molt bon record, que mentre tot allò li succeïa, havia pensat: "Per què no pot ser així tota la vida?". No se m'acut una descripció millor del sentiment de felicitat, tan voladís.
dilluns, 13 de juliol del 2009
dimecres, 17 de juny del 2009
Sónar
Festival de Música Avançada, que pretensiós. Música avançada per què? Avançada respecte de què? Si això és el davant, jo prefereixo quedar-me ben endarrerit. Festival de música buida, en podrien dir. O festival d'experiments informàtics, festival inanimat, festival de somnambulisme... Però Música avançada? Bah... échale la culpa al boogie.
Visc a un mall!
Primer va ser Glòries, després La Maquinista, Diagonal Mar, Gran Via 2 i ara arriba... La T1! 73 botigues i 43 cafeteries/restaurants. També s'hi poden agafar avions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)