Queviures

El Gremi de queviures i l'Estatut

2010-07-13T02:13:00.000-07:00

El 1932.

El 2010.

"Castells de paper de fumar"

2010-05-31T10:23:00.000-07:00

Aquest diumenge, el Presència us espera al vostre quiosc preferit!

Digue'm com fas el nus de la corbata...

2010-05-31T08:36:00.001-07:00

Dues personalitats diferents.

Tres dies amb la família

2010-03-10T08:42:00.000-08:00

En una escena de Tres dies amb la família, pel·lícula encara en cartellera, la protagonista trenca a plorar de sobte a mig dinar familiar. La imatge ens remet directament a l'escena final de A la ciutat, de Cesc Gay, en què el personatge de la Mònica López arrenca també el plor a taula, sense causa aparent, mentre els amics queden callats al seu voltant, amb els caps mig cots, segurament perquè les llàgrimes d'ella són també les de tota la resta.

No és l'únic punt en comú que el film de Mar Coll té amb les pel·lícules de Cesc Gay, sense les quals possiblement Tres dies amb la família no existiria. Celebrem doncs les arriscades propostes de tots dos cineastes i l'existència, no ja d'una indústria ni d'una escola pròpies, però sí de petites referències i de tímids conductes d'influències dins el pobre i fràgil panorama del nostre cinema.

La mare de Déu

2010-03-10T07:56:00.000-08:00

Llegeixo en un llibre que La mare de Déu quan era xiqueta era un de les cançons populars catalanes que més agradava a Pla, perquè, segons li havia confessat a algú, la seva mare l'hi cantava quan ell era molt petit. A mi la meva mare em cantava exactament la mateixa cançó. De fet és potser el primer record que conservo: de nit, quan plorava, ella venia i me la cantava. Immediatament deixava de plorar, efecte segurament contrari al que em produiria sentir-la ara.

2010-01-10T08:31:00.000-08:00

Pla de la Calma, desembre de 2009.

2010

2009-12-30T08:02:00.000-08:00

El nen

2009-12-21T06:55:00.000-08:00

De nen el futbol ja l'entusiasmava. Era del Barça. Els dilluns, al pati de l'escola, intentava reproduir amb els amics els gols que el seu equip havia marcat el dia abans. Tenia una bufanda blau i grana, comprada un dia que el noi de sa germana el va dur al camp, un Barça-Logroñés. El seu jugador preferit era Stoichkov, però el gol que va celebrar amb més emoció el va marcar Koeman. El dia que es va escapar la Copa Intercontinental va tenir una gran decepció, no va poder contenir les llàgrimes. Tenia onze anys.

Després tot va canviar. El nen va anar deixant de ser nen, i una precoç rebel·lia adolescent va començar a bullir dins seu. Desitjava amb força sentir-se genuí, desmarcat de la majoria, volia que tothom veiés qui era. Va fer amistat amb un noi més gran que preconitzava amb orgull un rebuig total cap allò que el Barça representava. De seguida es va adonar que aquella actitud tan atrevida i desafiant li resultava absolutament admirable; allò era exactament el que ell volia. Va llençar la seva bufanda blaugrana i va canviar d'equip: a partir de llavors, seguiria el Real Madrid i odiaria el Barça. Així ho va decidir i així va anar construint, mica en mica, la seva pròpia identitat.

Dissabte havia arribat a casa a l'hora de dinar, cansat. Venia de fer algunes compres de Nadal amb la dona. A la tarda, la inèrcia l'havia fet seure al sofà i posar el partit, la final del Mundial de Clubs, amb la vaga esperança que el Barça ensopegués. I, sorpresivament, el Barça, aquell equip que tan detestava, perdia davant els argentins. S'acabava el temps i, tot i el domini del Barça, el match semblava decidit. Ja quan, a l'últim moment, Pedro va marcar el gol de l'empat, el pols se li va accelerar però, estranyament, no es va enrabiar. Ben mirat, després d'aquella segona part, el gol de l'empat era just, va pensar. Pròrroga. Als minuts suplementaris, les contínues embestides dels blaugranes van fer augmentar la tensió, però el marcador no es movia. Quedava molt poc temps i tot semblava abocar-se als penals. Però quan Messi, després de desmarcar-se magistralment, va rematar amb el pit i al fons de la xarxa la centrada d'Alves, un impuls profund, que provenia d'algun racó ocult, el va fer cridar gol. Per uns instants, només un moment, el nen va recordar com va plorar el dia que el Barça va perdre la Copa Intercontinental, una copa que ara per fi aconseguia. Va mirar a dreta i esquerra, assegurant-se que ningú havia sentit el seu crit, i un estremiment li va recórrer el cos, pujant des de l'estómac fins als ulls.

Boira (II)

2009-11-15T12:30:00.000-08:00

Cotlliure, 2007.

Boira

2009-11-03T14:36:00.000-08:00

Em llevo i en mirar per la finestra veig el carrer, els arbres i l'aire impregnats de boira. La boira m'agrada, sempre m'ha semblat una cosa poètica. Intento pensar en d'altres adjectius que la puguin generalment descriure, i de seguida em vénen al cap les paraules densa i fantasmal. Són adjectius massa obvis, penso, i m'arriben a semblar absolutament ridículs. Per això mentre prenc el cafè, i també sota la dutxa, jugo a buscar-ne d'altres: la boira és, o pot ser, penetrant, estàtica, irreal, silenciosa, freda, pesant, calma, difusa, lúgubre, aïllant. Resultats mediocres, previsibles. Surto de casa i faig camí cap a la feina, atravessant amb el cotxe la boira densa i fantasmal.

No deixin entrar abans de sortir

2009-09-30T04:50:00.000-07:00

El tren de Sarrià funciona prou bé; viatjar-hi és còmode i plaent en comparació amb el metro de Barcelona. Però a determinades hores, poques, s'hi concentren aglomeracions que poden arribar a ser asfixiants. Per ajudar a descongestionar els vagons, avui mentre anava cap a la feina he tingut una pensada, una mesura que crec que l'empresa gestora del servei hauria d'aplicar: no deixar-hi entrar els que exhibeixen politono i criden pel mòbil, els que duen auriculars que escupen a tot volum música-màquina infernal i els que llegeixen el Codi da Vinci de torn. Estic convençut que d'aquesta manera l'ocupació mitjana del tren s'ajustaria als nivells desitjats: la meitat de la que hi ha ara, més o menys.

Que sigui sempre així

2009-07-24T13:05:00.000-07:00

L'altre dia, en un programa de format documental de la televisió, una dona explicava, parlant d'una experiència que havia viscut durant unes setmanes i de la qual en guardava molt bon record, que mentre tot allò li succeïa, havia pensat: "Per què no pot ser així tota la vida?". No se m'acut una descripció millor del sentiment de felicitat, tan voladís.

Sónar #2

2009-07-13T07:19:00.000-07:00

Ho deia Morrissey el 1986:

Cremeu la discoteca,
pengeu l'adulat DJ.
Perquè la música que hi punxen constantment,
NO EM DIU RES SOBRE LA MEVA VIDA

Sónar

2009-06-17T14:00:00.000-07:00

Festival de Música Avançada, que pretensiós. Música avançada per què? Avançada respecte de què? Si això és el davant, jo prefereixo quedar-me ben endarrerit. Festival de música buida, en podrien dir. O festival d'experiments informàtics, festival inanimat, festival de somnambulisme... Però Música avançada? Bah... échale la culpa al boogie.

Visc a un mall!

2009-06-17T01:18:00.000-07:00

Primer va ser Glòries, després La Maquinista, Diagonal Mar, Gran Via 2 i ara arriba... La T1! 73 botigues i 43 cafeteries/restaurants. També s'hi poden agafar avions.

Assalamu Alaikum

2009-06-05T01:09:00.000-07:00

La Central (II)

2009-06-02T06:27:00.000-07:00

Fent honor al seu nom, La Central té una ubicació efectivament cèntrica, tot i que per fortuna no massa evident: carrer Mallorca, cantó muntanya, a tocar de l’oasi que és el passatge Mercader. Tafanejant des de l'aparador, alguna mena de magnetisme ens atrau cap a l'interior. Potser és per què ja des de fora descobrim que la planta principal no és a peu de carrer, sinó que es tracta d'un d’aquests locals semi-subterranis de Barcelona, amb cinc o sis graons que baixen a l'entrada, promeses de racons i secrets i troballes. Un cop dins, ens adonem que ens hem ficat en un d’aquells elegants pisos de l’Eixample de principis del segle passat, del qual n’han conservat -cal pujar a la planta de dalt- portes, corredors, part del terra de mosaïc o els adorns en relleu del sostre. Els llibres s'arrengleren i amunteguen amb cura per tot arreu, però la resta de l'atrezzo també és important, i a la Central ho saben: una fotografia de Beckett per aquí, un póster d'un històric combat barceloní de boxa per allà, una escaleta de fusta per arribar als prestatges més alts, una vella estanteria amb portes de vidre... Badar-hi, deambular per allà dins grapejant cobertes i llegint contraportades és una activitat plaent, balsàmica. Hi regna un silenci deliciós, gairebé només trencat, però no traït, pels grinyols del parquet de fusta vella en ser trepitjat.

Kas naranja o Kas limón?

2009-05-25T07:28:00.000-07:00

Dos adolescents de quinze o setze anys conversen al metro sobre el seu futur escolar: els toca triar quin batxillerat cursaran l'any vinent. Les opcions són diverses i l'elecció no és trivial. L'un diu que ha decidit triar el batxillerat de ciències socials; l'altre encara no sap què fer.

- Però tu ets més de ciències o de lletres?
- Jo què sé... de cientres.

La Central (I)

2009-05-20T05:33:00.000-07:00

Existeix una percepció més o menys generalitzada segons la qual cada cop es llegeix menys. És la típica visió apocalíptica. Jo mateix en sóc sovint una víctima. Segons aquesta teoria, el camp audiovisual (sempre retratat com a emblema de la vacuïtat i la frivolitat) n'és un dels principals culpables, una mena de força del mal que ha anat arrassant implacablement amb tot sense pietat, en perjudici de la literatura, la cultura en general i les ments de mitja humanitat. Per culpa d'aquest procés invasiu del cinema i la televisió, vénen a dir, ja ningú no llegeix, per exemple, poesia.

Bé, doncs a mi m'agradaria saber quanta gent comprava llibres de poemes ara fa cent anys. Vinga, que aixequin la mà els nostres avantpassats lectors de Keats! Quants n'hi ha?

D'acord, en realitat aquesta és una qüestió més complexa que tot això i segurament no pot ser abordada aquí en tres o quatre ratlles. Tot i això, no diré mentida si afirmo que mentre que cinemes i videoclubs van desapareixent vertiginosament dels nostres barris, de llibreries no n'havíem tingut mai tantes.

Precisament (i aquí volia arribar), l'altre dia vaig estar fullejant una interessant Guia de llibreries de Barcelona que vaig descobrir en una d'elles. N'hi apareixien més de les que ens solem pensar que hi ha. Per la seva banda, no fa gaire setmanes, l'Àlex, gran bibliòfil, ens oferia al seu blog una personal i eclèctica llista de les seves llibreries preferides. Si parlem de Barcelona, tots dos coincidim en triar La Central com a referència. Així a grans trets, és una llibreria que destaca per la seva independència, els seus criteris d'ordenació i classificació dels llibres, la qualitat de les seves seccions especialitzades o el personal que hi treballa, que en sap, és amable, i no emprenya.

Però La Central té alguna cosa més, quelcom que la majoria de llibreries no poden tenir. (to be continued...)

"¿Pero qué mosca te ha picado?"

2009-05-07T04:55:00.000-07:00

És una frase que se sent sovint a les pel·lícules. De vegades rematada amb un "tío": "¿Pero qué mosca te ha picado, tío?" A banda del cine, no l'he sentit dir enlloc més, a la vida. Per mi és com una expressió totalment irreal, patrimoni exclusiu del doblatge de pel·lícules.

Màgia negra i vudú

2009-05-07T04:49:00.000-07:00

PS: Oé, oé oé oé!

De logos

2009-04-22T08:58:00.000-07:00

Feia temps que quan veia el logotip de l'Eurolliga de bàsquet pensava: això ja ho tinc vist d'algun altre lloc. Avui se m'ha encès la llumeta, tot i que la semblança no ha resultat tan perfecta com pensava que podia ser. Tot i això, m'atreveixo a afirmar que: El logo de l'Eurolliga és una burda còpia del símbol de l'Aliança Rebel de La Guerra de las Galaxias!

I ja que hi som, un altre. Aquest és descarat. El nou logotip de la Comunidad de Madrid és... un calc barat del logo de la companyia de joguines Milton Bradley, fabricant de grans clàssics com Quién es quién o Tragabolas!

I, ja que parlem de MB, haurem de denunciar que: el logotip del flamant navegador de Google, el Chrome, no és més que una desvergonyida reproducció del mític joc dels anys vuitanta Simon!!

À La Closerie

2009-03-31T14:38:00.000-07:00

Havia pensat d'escriure un post sobre la història de La Blogotheque, sobre els seus magnífics Concerts à emporter, sobre la seva innovadora i ja influent manera de filmar músics fent música, sobre el talent del realitzador Vincent Moon, sobre com filmar un petit concert en un sol pla i aconseguir meravelles, sobre com em va sorprendre el vídeo d'Arcade Fire a l'ascensor, sobre París i els seus carrers i locals com a insuperable escenari, sobre la bellesa que pot amagar allò que és simple i cruenc, sobre el poder de la música i la íntima força que pot aconseguir el format acústic i, al final, sobre com se'm posen els pèls de punta només d'escoltar els primers acords de l'harmònium que podeu veure en l'últim vídeo que ens han ofert La Blogotheque i Vincent Moon, aquest cop amb Sigur Rós com a convidats.

Però al final he decidit que no faré res de tot això i que simplement deixaré per aquí sota aquest últim vídeo, per a que se'l miri i se l'escolti qui vulgui.

Sigur Ros - Við spilum endalaust - A Take Away Show from La Blogotheque on Vimeo.

Craven Cottage

2009-03-22T13:49:00.000-07:00

Tot i que el meu equip de futbol anglès preferit és el Liverpool, sempre he pensat que si visqués a Londres seria de l'Arsenal, que em cau millor que el Chelsea o el Tottenham, encara que no sé ben bé perquè. Tot i això, hi ha un altre equip que últimament ha escalat moltes posicions entre les meves preferències: el Fulham.

El Fulham Football Club és un dels clubs de futbol amb més anys d'història de la lliga anglesa. Va ser fundat el 1879 i és el més antic de tota Londres, ciutat que té actualment fins a cinc equips a la primera divisió, la Premier, i això que històrics com el Crystal Palace, el Queens Park Rangers o el Wimbledon juguen avui en categories inferiors.

El Fulham té, a tocar del Tàmesis, un estadi meravellós, un estadi de reduïdes dimensions situat al verd, tranquil i benestant barri que dóna nom al club. El Craven Cottage va ser construït el 1896 i conserva part l'estructura original, amb un característic sostre i uns quants seients de vella fusta en un dels laterals, la façana exterior del qual és feta d'atípic maó vermell. Atípic per a un estadi de futbol, clar. El cas és que quan, no fa gaires anys, el Fulham va pujar a la Premier, l'estadi encara comptava amb unes quantes zones sense seients. Veure un match de la Premier de peu, espremut entre d'altres seguidors que s'estan també de peu, era un luxe que el segle XXI i l'organització de la lliga ja no podien permetre, de manera que el club, que no arreglava la situació, es va veure obligat a traslladar-se a jugar els partits de casa a un estadi aliè, el dels Rangers, mentre s'iniciaven converses per buscar un terreny on construir-ne un de nou i més gran. A partir d'aquest moment, alguns aficionats locals van començar a seguir el seu equip només en els partits jugats a fora, en senyal de protesta. Back to the Cottage, clamaven. Finalment, la pressió popular va donar resultats i, amb els diners, diuen, del traspàs de Louis Saha al ManU, l'estadi va ser reformat i l'equip va tornar a casa. Les modificacions van deixar 25.500 seients a les graderies, i petites noves ampliacions estan sent actualment projectades. Precisament, el rècord de la reformada assistència al Cottage es va registrar dissabte passat, en la valuosa victòria del Fulham davant el totpoderós Manchester United. Dos a zero.

La IVE

2009-03-15T13:24:00.000-07:00

Les darreres setmanes hem sentit parlar amb certa freqüencia de l'anomenada "interrupció voluntària de l'embaràs". Abreujat, "IVE". Independentment del fet que el tema és sempre digne de debat i d'un periòdic qüestionament de la seva regulació jurídica, això d'interrupció voluntària de l'embaràs em sona a eufemisme llarg, estèril i una mica ridícul. No tenim una paraula, més curta i expressiva, que hem fet servir sempre, que significa exactament el mateix? Paradoxalment, fa l'efecte que precisament els que volen evitar o substituir la paraula "avortament" atribueixen un caràcter punible i en tot cas immoral a allò que el mot expressa, acabant per reforçar el tabú.

El final d' "El Apartamento"

2009-03-09T04:45:00.000-07:00

Dissabte al vespre vam tornar a veure "El apartamento", el film de Billy Wilder. Érem uns quants davant la televisió, en una casa que havíem llogat per passar el cap de setmana als Pirineus francesos. Cansats després de la jornada d'esquí, seure davant la llar de foc i veure la pel·lícula semblava un pla perfecte. "El apartamento" és probablement una de les millors comèdies que s'han filmat mai: un punt de partida magnífic, diàlegs enginyosos, situacions divertides, bones actuacions, plans genials (aquella oficina, aquell mirall trencat) i una gran escena final.

Tot i això, dissabte, quan la noia li va dir al protagonista allò de "Shut up and deal" i els crèdits finals van aparèixer, prop meu algú, amb sorpresa, decepció i un punt de sarcasme, va exclamar: "No m'ho puc creure! Ni tan sols follen?" Bé... no hace falta que digas nada más, quina tristesa. Aquella brillant darrera escena, amb Jack Lemmon declarant-li finalment el seu amor a Shirley Maclaine i ella contestant-li, mentre es miren encantats, que calli i reparteixi les cartes, és un dels finals més romàntics de la història. Mil vegades millor que un petó final. O que un clau final.

A través del riu i entre la boira

2009-02-07T04:44:00.000-08:00

Torcello és una petita illa al nord de la llacuna de Venècia. S'hi pot arribar amb un vaporetto que surt de la ciutat, en un trajecte d'uns quaranta-cinc minuts. Desembarcar-hi i tenir la sensació d'haver arribat a un indret erm, fred i abandonat és una sola cosa; no sembla oferir més que un camí empedrat que voreja un canal d'aigües verdes i quietes, i un desert d'aiguamolls al seu voltant. Sembla impossible que mil anys enrera, poblada per més de vint mil persones, hagués vist anys d'esplendor comercial i rellevància política. A simple vista, no en queda cap rastre, de tot allò. Hem llegit, però, que queda encara a l'illa un testimoni excepcional d'aquella època, una imponent basílica que aguanta sencera emmig d'aquelles terres orfes i que amaga al seu interior uns meravellosos mosaics bizantins. És tard i el sol ja s'amaga, abandonant-nos emmig d'una boira densa i fantasmal que sembla no haver deixat l'illa en aquests mil anys d'oblit. Si seguim aquell camí empedrat, ens indiquen, arribarem a la catedral de Santa Assunta. Així que ens hi endinsem, seguint el riu i entre la boira, cap allà on la X marca el tresor al mapa.

L'escenificació de l'acord

2009-01-20T11:20:00.000-08:00

Al final del passadís, una porta blanca amb marcs daurats s'obre. Apareixen dues elegants figures, un home i una dona, que comencen a caminar. Avancen a pas moderat però decidit, els tacons d'ella ressonen a la sala, de parets de marbre i sòl lluent. Mentre s'apropen de front cap a la càmera, el zoom s'allunya i l'enquadrament de la imatge s'amplia, emulant un travelling invers fílmic. Quan arriben a un cert punt, s'aturen. No es veuen micròfons, ni faristols, ni periodistes. No se senten veus ni gaires sorolls de fons. Ell, amb el seu perenne aspecte d'agent de la KGB, mira al seu voltant, solemne i desafiant. Ella, vestit negre, pell blanca i delicada i la seva perfecta corona de trenes a l'estil princesa Leia, sembla mirar fixament la càmera, desprenent tanta fragilitat com autoritat. És com una pel·lícula d'espies. Finalment, ell comença: "Dobry vecher".

DO FUIR?...

2008-12-30T13:30:00.000-08:00

v e n e z i a

Bon Nadal a totong

2008-12-24T10:31:00.000-08:00

Murs

2008-12-16T04:20:00.000-08:00

Algun dia faré un inventari de pintades curioses llegides a les parets dels carrers. És sabut que del maig del 68 n'hi ha un grapat d'ocurrents, fins i tot famoses, tot i que estic segur que algunes que ens han fet passar com de llavors deuen haver estat en realitat ideades després. En alguna ocasió jo mateix n'he vist alguna - sempre em passa el mateix, no duc una llibreta on apuntar - que no podia ser desaprofitada. Altres me les han explicades. Recordo, per exemple, haver llegit sobre una pintada, apareguda en un mur d'alguna ciutat, que deia "Déu ha mort - Nietzsche". A sota, algú havia escrit "Nietzsche ha mort - Déu".

Una altre dia, navegant per internet, vaig veure una fotografia d'una de molt bona:

Receptes contra tota mena de crisis (II)

2008-12-15T12:30:00.000-08:00

L'Alex Figueras ens remetia l'altre dia al seu blog a aquest fantàstic article sobre la importància de l'austeritat, un valor a reivindicar no només en temps de crisi. En certa sintonia amb el missatge, ahir va aparèixer a la secció de cartes al director de La Vanguardia (també a l'Avui) aquest text. A l'edició digital del diari també es va publicar, i a l'apartat de comentaris dels lectors n'hi havia un que deia: "No hasse falta dessir nada más".

La meva primera crisi

Sóc jove (és la meva primera crisi) i potser ingènua. Permeteu-me l´atreviment: visca la crisi, mori l´opulència. Cal treballar dur, la butaca d´especulador era massa tova. Que engegui la Derbi, s´aturi la Kawa. Viatjarem al delta de l´Ebre, no del Nil. Anirem al pessebre vivent, no de bon vivant. Les titelles a la plaça eclipsen Eurodisney. Descobrim Olot, no Bangkok! Sense diners per benzina, fem cent viatges en bus. Res de caviar iraní, visca el calamar tarragoní. Ens divertim amb xerrades al bar, no amb creuers al mar. Importa el cor, no el car. Benvinguda la cordialitat, no la rendibilitat. La confiança en el demà no són els zeros al banc sinó la fe i la pau.

Potser ara no hi haurà diners per prostituir cap més dona; ni per cocaïna corruptora de pobles; ni per armament destructiu, guerres i atacs preventius; ni pel càncer de ciment que devora la nostra costa; ni per pornografia, luxes obscens, festes boges i banquets etílics. Aprendrem a estalviar, a escurar i esperar? A estudiar i esforçar-nos? A conservar i crear llocs de treball? Aprendrem a valorar la feina i els productes dels nostres? La tasca dels voluntaris de Càritas? Dels emprenedors? Aprendrem a treballar pel veí? Aprendrem, de debò, a assaborir l´esperit?

JANA MACIÀ MODOLELL

Receptes contra tota mena de crisis (I)

2008-12-13T07:56:00.000-08:00

Al blog filaner de la Queta hem trobat els últims dies algunes propostes per afrontar la crisi econòmica. M'atreveixo a rivalitzar-hi i avui proposo jo també un petit remei a la crisi. A qualsevol crisi. Es tracta del meu tros preferit del diari, el que primer llegeixo. El trobareu a les pàgines salmó de La Vanguardia i, a mi, m'alegra els dies.

A l'andana

2008-12-01T13:52:00.000-08:00

Després de menjar el raïm anàrquicament, sense campanades, sortim del pis i ens abandonem, excitats, als carrers de París. La sensació de celebrar la nit allà, entre desconeguts, ens és estranya però atractiva. Les preocupacions són lluny i també les estridents festes de barra lliure, pintallavis i empentes. Fa fred i a la rue Saint-Antoine no s'hi veu gaire gent. Sense tenir gaire clar el destí, entrem a l'estació de Saint-Paul.

Quan arribem a l'andana, la trobem mig plena però més aviat silenciosa. Al metro tothom sembla tornar-se una mica subterrani, fins i tot la nit de cap d'any. La J, de sobte, fa un esternut; em mira atordida i somric. Al cap d'una estona, a l'andana contrària, se sent un altre esternut, sec i sorollós. Als pocs segons, el senyor de la nostra dreta, doblegant-se amb un moviment espasmòdic, deixa anar un terrible esternut. Més enllà, dos adolescents esternuden alhora. Perplexos, alguns ens mirem, mentre comencen a ressonar a l'estació esternuts de tota mena. Quinze, vint, trenta esternuts. La gent comença a tapar-se nas i boca amb les mans i els colls del jersei. L'orgia d'esternuts continua. Alarmada, una dona grassa censura amb la mirada el riure d'un noi. Quaranta esternuts. Cinquanta. Finalment, el comboi arriba per l'esquerra, eixordador, i la dona grassa respira.

L'aura i el disc de vinil

2008-11-10T14:37:00.000-08:00

Transcric (vaja, copio i enganxo) un fantàstic article de Kiko Amat sobre el CD i el disc de vinil, publicat a la revista Rockdelux i al blog La Escuela Moderna. Llegint-lo, penso en Walter Benjamin i el seu concepte d'aura de l'obra artística que es trenca amb la seva reproducció tècnica. Em proposo escriure un dia d'aquests la segona part de L'obra d'art a l'era de la seva reproductibilitat tècnica i filosofar sobre la "semi-aura" de l'obra reproduïda amb tècniques analògiques i el seu trencament amb la reproducció digital.

El CD: Ramera de Babilonia

Me es difícil esconder una sonrisa de “Te jodes” cada vez que escucho a alguien de la Industria Discográfica quejarse de la crisis. Si alguna vez en la historia alguien se ha buscado su propio morrón ha sido ésta. Sin entrar a comentar todos los detalles de usura pre-1982, recordemos que esa Industria fue la responsable de lo que llamaremos El Gran Timo del CD, una de las demostraciones más mezquinas y retorcidas de afán de lucro corporativo jamás vistas. El CD; no me hagan hablar. Ese formato insignificante, estúpido, ridículo, feo. Ese posavasos-del-futuro que iba a sustituir al vinilo, que nunca se rayaba, que reproducía mejor el sonido; todo mentiras, claro. Esa cagarruta sónica cuyo caparazón se rompía a los dos días, que era incapaz de soportar la menor sutileza de diseño, que destruía la lógica conceptual del arco narrativo en cara A y B, que tenía que comprimir digitalmente el sonido para almacenarlo... ¿Cómo puede compararse la riqueza, espacio y gordura del sonido analógico con el pssss robótico y enano del digital? El crítico Byron Coley lo decía en el libro Old Rare New: “Los CDs no tienen magia, no tienen alma y carecen de cualquier interés excepto como vehículos sónicos”. Y ni por esto último, me atrevería a añadir.
Por supuesto, aunque todo eso me rompe el corazón, no me afecta directamente. Al no ser uno de los idiotas que sustituyeron sus discos de vinilo (que no “vinilos”, como por alguna razón demoníaca dice todo el mundo) por CDs, mi colección de gloriosos LPS y 7” sigue igual de bella y estrepitosa que el primer día. Las indies puras nunca dejaron de producir vinilo, porque sabían que contenían La Verdad. Hoy se empieza a admitir que el disco de vinilo suena mejor, es mejor: un objeto artístico, una pieza emocional insustituible. Así que, por una vez, ganamos los buenos. Las hordas de zombis sin espíritu que vagan por la Tierra aferrados a sus Ipods y MP3 “bajados” son, como el monstruo de Frankenstein, una creación maléfica de la Industria discográfica. Su tiro en el propio pie. ¿Qué decir, además de “Os lo habéis buscado, tíos”?

Kiko Amat

El valor de la il·lusió

2008-11-06T03:20:00.001-08:00

No fa gaire vaig llegir en una entrevista a una persona de rellevància pública que en l’amor, les promeses són necessàries, encara que al final es puguin arribar a trencar. És veritat que les promeses, per si soles, no valen per a res si no van acompanyades, almenys, d’una honesta voluntat de complir-les. Fets i no paraules, deia un. Sovint, però, les paraules són necessàries per a que sorgeixi la il•lusió que aquestes es converteixin en fets. I sovint, també, aquesta il•lusió és indispensable per a poder recórrer el camí que condueix cap als fets. Així, les il•lusions, per si soles, sí que tenen un gran valor, i no només el seu valor més íntim o essencial; parlo sobretot del seu valor mediat. La il•lusió és la llavor de tot allò que fa que el món rutlli, que avanci. Sense paraules que creïn il•lusions, per tant, no són possibles alguns fets. És una obvietat, però de vegades cal recordar-la en veu alta perquè, per exemple, hi ha qui des de l’escepticisme o el cinisme critica o desconfia de Barack Obama simplement per la seva retòrica i la seva eloqüència. Afirmen que potser el senador només és una mena d’encantador de serps, que les seves paraules poden ser molt seductores però buides, i que resta pendent que sigui capaç de convertir-les en fets i realitats. Però el cas és que, deixant de banda el fet que la seva solvència com a polític eficient ha quedat prou demostrada durant la campanya, en aquestes paraules, milions de persones hi han vist honestedat, determinació i autèntiques ganes de renovació. Ha estat capaç d’inspirar la gent i fer-la sortir en massa al carrer a proclamar la seva renovada il•lusió, tan propera a la gran il•lusió a què es referia Jean Renoir. Això ja és valuós en si mateix i forçosament ha de donar alguns fruits. Jo m’hi sumo i ho celebro, fins i tot en el cas que, després, part d’aquesta il•lusió pugui arribar a quedar-se pel camí.

Inveraray

2008-11-02T14:01:00.000-08:00

Havia estat plovent fort durant la major part del dia. Tot a Inveraray era com la calma de després d'una tempesta, tot semblava suggerir el final d'alguna cosa. La pluja remetia, el dia s'apagava i els tres dies de festival s'esvaïen. Quedava encara mitja hora per a aquell penúltim concert, però els més ansiosos ja érem allà esperant. Mica en mica, la sensació de postremitat es tornava en presagi d'alguna altra cosa. A les nostres esquenes, sobre el castell, s'intuïa entre els últims núvols el sol que ja es volia pondre. Davant nostre, sobre l'escenari principal, amples franges de boira semblaven subratllar el misticisme del moment, per si algú encara no se n'havia adonat. Els tècnics, concentrats, començaven a col·locar per l'escenari cables, aparells i instruments, mentre els altaveus alimentaven l'expectació amb

Semblava com si tot el festival desemboqués allà, com si allò que acabava hagués estat una preparació del que ara havia de començar. Prop meu, de feia estona, dos nois esperaven en silenci, mirant cap endavant. Finalment, en veu baixa, un dels dos va dir: Wow, it's going to be amazing.

El concert era de Sigur Rós i amb paraules només m'atreveixo a descriure'n els moments previs. El proper dia 13 vindran a Barcelona i els happy few hi serem.

Posts

2008-10-10T02:41:00.001-07:00

Fa dies que no trobo les estones de lleure que m'agradaria dedicar a escriure alguna cosa per aquí. Jorn Barger, l'escriptor que va encunyar per primer cop el terme weblog, va formular el següent principi: "The more interesting your life becomes, the less you post... and vice-versa". No és el meu cas.

La I.

2008-10-01T04:14:00.000-07:00

La I. és la dona que ve a netejar i posar ordre a casa nostra un parell de matins a la setmana. És andalusa però fa anys que viu a Catalunya. Quan vivíem al carrer Mallorca de Barcelona, ja venia. Recordo que era molt bona amb el meu germà i amb mi, i recordo també que la seva filla petita, que té la meva edat i ara juga a la selecció absoluta de bàsquet, col·leccionava segells, com jo. Després va marxar per treballar en una fàbrica, crec que de teixits, però al cap dels anys, potser 11 o 12, va començar a tornar a venir. Té un cos alt i gros i la pell rosada i sana. Sap llegir però escriure ja li costa més, de petita no n'hi van ensenyar. Tot i això, fa gala d'una saviesa popular increïble que, juntament amb el seu sentit de l'humor, fa que sempre m'agradi aturar-me a xerrar-hi una estona abans de sortir cap a la feina. L'altre dia, quan em vaig llevar i me la vaig trobar planxant a la cuina, em pregunta: "¿Qué? ¿Ya t'has levantao?" Encara amb lleganyes als ulls, li dic: "Sí... un día más". "Y uno menos", respon.

Sobre "líders espirituals"

2008-09-15T14:20:00.000-07:00

L'altre dia vaig veure a la TV un bon documental sobre el Dalai Lama. Cada vegada que el veig i el sento parlar m'impressiona la seva extraordinària humilitat, la seva gran intel·ligència i el seu admirable sentit de l'humor. Contínuament, el Dalai Lama riu "a carcajada limpia", com se sol dir. I la seva és talment una riallada ben neta.

Ahir, uns dies més tard, vaig llegir al diari una notícia sobre la visita del Papa a França. En una multitudinària Missa a París, va dir que "l'afany de tenir, de poder i fins i tot de saber, desvien l'home de Déu". Que l'afany desmesurat pels diners i les possessions o les ànsies de poder ens allunyen de l'espiritualitat ho hem sentit i pensat tots deu mil vegades, però en canvi Benet XVI va anar un punt més enllà, va afegir-hi alguna cosa que no havia sentit mai i que no m'havia plantejat fins ara: en la seva llista dels ídols "que encadenen a l'home al regne de les aparences i l'allunyen de la felicitat" va parlar també l'afany "de saber". Tota la vida hem sentit dir que "el saber no ocupa lugar" i tendim a creure que no es poden posar límits a les ganes de conèixer i aprendre. En efecte, crec que tenir una àmplia curiositat intel·lectual i posseir coneixements són coses en general molt valuoses, però també me n'adono - gràcies, Benny - que l'austeritat i la humilitat són valors que no només són vàlids quan es refereixen als béns materials. Pretendre saber de tot o, exagerant, aspirar a memoritzar l'Espasa-Calpe i a contestar totes les preguntes del concurs de la tele, pot ser una forma més de cobdícia, no gaire llunyana de la de qui col·lecciona Ferraris.

Hay-on-Wye (chapter I)

2008-09-02T14:50:00.000-07:00

Després de llegir la primera entrega de la crònica de l'Àlex Figueras del nostre viatge a Gal·les, contraataco amb la meva pròpia versió. Prometo escanejar alguna fotografia pròpia (aquesta l'he agafat prestada navegant per internet) de cara a eventuals properes entregues.

És dimarts, un dia abans d’emprendre el nostre viatge-llampec a les illes britàniques. Repasso mentalment la maleta i noto que em falta alguna cosa: un rodet per la càmera. Em dirigeixo a la botiga més propera a casa, un laboratori franquiciat per la casa Fuji. A les prestatgeries no hi veig rodets exposats, així que pregunto. Només me’n queden un parell de 200 ASA i uns quants de 400, de 100 ja no se’n fabriquen, em diu el dependent amb indiferència. Una pausa. Me’l miro. Angoixat, repasso amb la vista l’interior de la botiga. Me’l torno a mirar. Encara es distribueix el que queda en stock, però aquí ja no en tenim. Ni en tornarem a tenir, remata. Què diu aquest tiu? S’ha begut l’enteniment. Els de 200 ASA també tenen les hores comptades, afegeix amb un somriure de satisfacció. Pànic, mareig. Busco algun lloc on agafar-me. I Kodak?, pregunto dissimulant la desesperació. Això ja no t’ho puc dir, contesta, com si tingués prohibit parlar de la competència, però el que si sé és que ara s’estan començant a incorporar a algunes réflex digitals sistemes de simulació de pel·lícula que funcionen molt bé, comenta mentre obre un fulletó de publicitat i comença a assenyalar-me exemples amb el dit. Simuladors digitals de pel·lícula? Faig mitja volta i surto apressat de la botiga.

Dimecres a la tarda. Em reconforta saber que als llibres impresos no els espera el mateix cruel fat que a les pel·lícules de fotografia. La prova més fidedigna podria ser-ne el nostre destí, Hay-on-wye, un poblet de Gal·les que compta amb menys de dos mil habitants i més de trenta llibreries, la majoria d’elles especialitzades en llibres vells. Pugem a l’avió. Durant el camí, l’Àlex m’ensenya un article publicat al suplement d’un diari sobre l’auge dels anomenats e-book readers, o dispositius portàtils per a llegir llibres en format electrònic. Suspiro. Em començo a preguntar si l’hostessa de Ryanair que passa amb el carret de les begudes no és en realitat també un holograma format per zeros i uns. L’angoixa torna a pujar-me esòfag amunt, però llavors recordo el savi aforisme de Juan Ramon Jiménez que sempre cita Andrés Trapiello: “En edición diferente, los libros dicen cosas distintas”. Tot i la tragèdia imminent de la fotografia química (que, tot sigui dit, m’acabarà estalviant alguns maldecaps com els que he tingut darrerament), segur que molta gent estaria d’acord en ampliar l’àmbit de l’anterior afirmació i assegurar que en formats diferents, els llibres també diuen coses distintes, i que no és el mateix, per exemple, una edició dels anys vint d’una novel·la en coberta dura, tipografia cuidada, amb boniques il·lustracions gravades, fulls gastats i olor de vell, que el mateix text reproduït electrònicament en una pantalla de cristall líquid. A tot estirar coexistiran pacíficament amb els dispositius digitals, els quals també ofereixen els seus avantatges, però els llibres no desapareixeran mai. N’hi ha prou amb passejar una estona per les llibreries de Hay-on-Wye per adonar-se'n. Aviat, dijous al matí, en una cambra plena de llibres amuntegats desordenadament al pis de dalt d’una llibreria, trobo una bonica edició antiga del Captains Courageous de Kipling en coberta vermella, els cantons de les pàgines daurats, l'elefant i l'esvàstica hindú a la portada i bonics dibuixos a l'interior. Penso de comprar-lo i regalar-li al meu pare. Abans ho sospeso uns moments: no és barat, costa vuit lliures; a més ja el té i el deu haver llegit no menys de set vegades. Però llavors me'l miro, obert entre les mans, satisfet amb la petita troballa, i murmuro: en edición diferente, los libros dicen cosas distintas, què cony.

Spam, egg, spam, spam, bacon and spam

2008-07-17T03:40:00.000-07:00

Sento fer-me pesat, m'he convertit en un spam-fan. M'agradaria dedicar-m'hi. El darrer recull inclou l'aportació d'una estrella invitada:

- Rat meat found in spaghettis (títol de correu spam cedit per À.)
- We caught you naked in the shower, alex
- Michael Jackson dies in bed
- Nicole Kidman loses baby in miscarriage
- American love story in Iraq
- Obama is gay. Watch the proof
- Nobody expects the spanish inquisition

Cada cop em costa més esforços no obrir-los.

Only business

2008-07-14T22:56:00.000-07:00

La J (sí, m'agrada trapiellejar una mica, què passa) va rebre ahir una carta anònima. La setmana passada li havien robat de la bossa, sense que ella se n'adonés, la cartera. Hi duia diners, carnets i tot de targetes. Sembla que el pispa era algú instruït en despistar o en aprofitar la més mínima badada per a fer córrer els dits, ràpids i entrenats, perquè a la J això ja li havia passat més d'un cop i sempre sol estar a l'aguait. Ahir va rebre, deia, una carta: dins el sobre hi va trobar el seu carnet d'identitat i el permís de conducció. Quan m'ho va explicar no vaig poder evitar imaginar-me el lladre, satisfet, ficant la carta a la bústia, com declarant envanit: "No t'ho prenguis malament, van ser només negocis, res personal".

Més spam

2008-07-11T06:26:00.000-07:00

Avui n'he rebut un que utilitza una tècnica absolutament innovadora i revolucionària en el misteriós món de la creació de spam. Un títol insuperable: "Tom Cruise killed in plane crash".

Rutines

2008-07-10T08:58:00.000-07:00

Em temo que, moltes vegades, quan es parla de "la rutina", en realitat és per no fer-ho de la displicència, l'apatia o la indiferència. "Rutina" en desplaça una mica el significat, sona més lleu i, a més, trasllada la càrrega de la culpa a les circumstàncies externes, a l'excessiva socialització, a la vida domesticada que ens veiem obligats a portar. Diem que la monotonia de la rutina ens arrossega, ens afebleix, no ens deixa temps per viure de debò, i ens volem convèncer que el que necessitem és llançar-nos d'un avió amb paracaigudes o unes vacances en una illa amb palmeres de cocos, com més llunyana millor, quan en realitat volem dissimular que les pulsions ens fallen i que ens hem tornat una mica indiferents a la vida i a la seva infinitud. I si hi ha alguna cosa que hem de témer i combatre, aquesta és la indiferència.

Al despatx

2008-07-03T08:03:00.000-07:00

Avui ha trucat una senyora demanant pel Sr. Enric Granados.

El que transcendeix

2008-06-30T07:28:00.000-07:00

Què és notícia? Quins són els fets de més transcendental actualitat? Sobre què hem d'opinar? De quines coses no podem deixar de prendre coneixement i consciència? Què és el que realment ens ha d'interessar i importar a la vida? La resposta a totes aquestes i altres profundes qüestions, en una foto gegantesca a les portades dels diaris d'avui (i d'ahir, i de demà) i ocupant més de la meitat del temps d'emissió dels telenotícies.

Paradoxes

2008-06-30T07:10:00.000-07:00

X no enganya ningú, és allò que aparenta: un hipòcrita.

Vides

2008-06-15T08:01:00.000-07:00

Sentit a la terrassa d'un bar del carrer Mandri:

- El que passa és que a mi m'agradaria viure diverses vides. Tenir quatre, cinc o sis vides.
- Com el Mario Bros?
- Exacte, com el Mario Bros.

Què significa "un profesional como la copa de un pino"?

2008-06-10T03:36:00.000-07:00

No ho sé, però a la tele ho diuen molt, això.

SPAM: els orígens

2008-06-02T00:48:00.000-07:00

SPAM és una marca americana de carn de porc enllaunada. Enllaunen porc des del 1937 i el seu principal centre de producció es troba a Austin, Minnesota. Com a curiositat, he llegit que l'any 2002 es va vendre la llauna de porc SPAM número sis bilions. A Austin hi tenen, fins i tot, un "Museu SPAM".

Les connotacions actuals de cosa innecessària i sobreabundant de la paraula, així com el seu ús referit als missatges publicitaris enviats per correu electrònic de manera indiscriminada i sense previ consentiment, prové d'un famós esquetx dels Monty Python al Flying Circus. A ells no els feia falta enllaunar els riures:

SPAM!

2008-06-01T13:10:00.000-07:00

Des de fa un temps, els diversos serveis de correu electrònic gratuït disponibles a la web disposen de precisos filtres que actuen de manera que cada cop que arriba un missatge dels anomenats "spam", o correu brossa, com en diu el meu compte de gmail, es guarda automàticament en una carpeta específica que és com el purgatori dels e-mails. Els missatges que hi queden emmagatzemats es debaten entre la condemna/eliminació definitiva i la salvació/reenviament a la safata d'entrada.

A mi, darrerament, no sé per quins set sous, la majoria d'spam que m'arriba està escrit en alfabet cirílic o japonès. Al principi ho trobava molt graciós i exòtic, com un curiós símptoma del món globalitzat. Però ara ja n'estic fart, me n'arriba massa. En canvi, ha disminuït el típic spam anglosaxó. Ja sabeu, els clàssics "Enlarge your penis" o "Buy Viagra". Tot i això, encara en rebo algun, i de vegades em distrec llegint-ne els "assumptes", els "subjects", tot i que haig de dir que els noms dels remitents sovint són també per tronxar-se.

Mai no obro aquests missatges i no conec ningú que ho faci, però es coneix que per a cridar l'atenció del potencial client els responsables d'escriure els títols dels spam han de provar de ser cada vegada més enginyosos. Els resultats són de vegades bastant divertits:

- "How I Became a Self-Made Millionaire At 26 And Multi-Millionaire Today". El manual secret del perfecte yuppie, la fórmula màgica per a fer-se ric.
- "The chronicles of my pussy conquest". Uns dietaris prometedors.
- "101 ways to bed your lover". Res a veure amb els dàlmates.
- "Terrorize her with 9 massive inches". Terrorisme i armes de destrucció massiva.
- "I have bigger balls than you". Que desafiant... Per sort no sóc de Bilbao.
- "Use the force, Luke". Mística cinèfila. Vaig estar a punt d'obrir-lo.
- "Are you free on Wednesday?". La qüestió hauria de ser més aviat: "Are you free?" En general.
- "She is trying to damage your reputation". Mania persecutòria.
- "Want to be called Macho?". Yes, I do!
- "Congratulations, you just won 9'455.- US$". Bien! Lliures d'impostos?
- "Female orgasm sound". Aquest devia dur un arxiu de so adjunt.
- "Behind every great man lies a huge secret in his pants". Sense comentaris.
- "10 things to do before you die". Interessant. La resposta a les preguntes fonamentals de la vida.
- "You look really stupid, alex". Eh! Com sabeu el meu nom?! I d'on heu tret una foto meva?!

Barcelona, la Sinnamon Girl.

2008-04-22T01:12:00.000-07:00

Algú em pot explicar per què Bob Dylan recorrerà aquest juny tot l'Estat i no passarà per Barcelona? O per què tampoc passarà per aquí el gran Neil Young, també de gira per Europa? Potser hi ha alguna explicació al fet que Leonard Cohen obviï la nostra ciutat en el seu llargament esperat retorn a l'escenari? Això sí, tots els grupets del moment, els que omplen les pàgines de la NME i els que sonen entre els cercles dels festivalers més modernets, passen indefectiblement per aquí. Per la Barcelona cultureta, guapa i neta, la del Bicing, del Fòrum de les Cultures, de Construmat i Alimentaria, la dels Starbucks, el Sandwich & Friends, el Custo Dalmau i els nois de Sinnamon Records. BarcelonaLandTM, que diu l'inefable Kiko Amat. Sempre ens quedaran, sortosament, els gigs del juliol de Bruce Springsteen: a base de vendre'ns la pesada cançoneta que Barcelona, com per Woody Allen, és la seva ciutat fetitxe (l'idili entre la ciutat i l'artista, oh sí!), sembla que el Boss, encara que ja no sigui el d'antany, sí que hi té lloc, al nostre privilegiat calendari de concerts.

Tornant a casa

2008-04-17T07:30:00.000-07:00

Abans d'ahir, de camí cap a casa, vaig presenciar en poc temps un parell de situacions curioses.

La primera, en un tren dels Ferrocarrils de la Generalitat, a l'alçada de la Floresta: un jove músic ambulant passa la gorra pel passadís abans de canviar de vagó i seguir tocant. La dona que s'asseu al meu costat, que li vol donar alguna cosa, hi acaba ficant un bitllet de 5 euros, perquè no troba res més petit que consideri suficient. El noi de la guitarra la mira als ulls i, amb expressió de sincera sorpresa, diu: "Gracias... Nunca me había pasado".

Poc més tard, havent baixat a l'estació de Valldoreix, camino, solitari, cap al meu cotxe. És tard, no hi ha ningú al carrer i tot és fosc. Un cotxe que circula en la mateixa direcció en què jo camino s'aproxima per darrere. És un d'aquests que porta les finestres abaixades i la música al màxim volum. Circula a bastanta velocitat i de la música rapera que hi ressona en pesco una única estrofa, just en el moment que em depassa: "Vaya puta mierda de vida".

A la plaça del Rei

2008-03-18T08:22:00.000-07:00

Divendres al migdia, a la plaça del Rei, un grup de nens i nenes jugaven, exaltats, empaitant-se; en un racó, assegut, un home tocava el hang, fent una percussió metàl·lica i misteriosa; al seu costat, tres turistes nòrdiques de pell rosada es feien fotografies en digital i gravaven el músic. Des del pati interior del Palau del Lloctinent, la lluminositat de l'escena era encara més intensa: les rialles i la música ressonaven llunyans, el temps semblava aturar-se i la ciutat deixava de ser ciutat.

L'advocat

2008-03-13T03:00:00.000-07:00

Imagino que si construíssim un personatge híbrid d'Hannibal Lecter i de Max Cady, els dolents d'El silencio de los corderos i El cabo del miedo, el seu plat preferit hauria de ser, inevitablement, l'amanida d'advocat.

El certificat metge

2008-03-13T01:58:00.000-07:00

Parlant de metges: constato que les expressions "serveis metges" o "certificat metge", s'escampen com la pólvora. Cada cop les sento més sovint. "Has de demanar un certificat metge"; "Els serveis metges del FC Barcelona són deficients". Són d'aquelles divertides perquè els que les diuen ho fan orgullosos d'evitar un barbarisme com "mèdic". No sé què en deuen pensar, els metges, que tant han d'estudiar per obtenir el títol; suposo que el mateix que jo quan a la carta d'un restaurant llegeixo que s'hi serveix "amanida d'advocat": Ho que a n'hi ha que veure.

Petits detalls (bis)

2008-03-12T14:55:00.000-07:00

El contingut d'aquesta notícia publicada avui dimecres, la inexistència de cèl·lules malignes en l'organisme d'en Duran Lleida i, per tant, la seva total recuperació, que li permetrà no haver de passar per la quimioteràpia, el conec des de fa un parell de setmanes: el meu pare em va dir llavors que un metge li havia comentat que, a banda del fet que l'operació havia resultat exitosa, havien detectat que el tumor era benigne i que el candidat no tenia cèl·lules cancerígenes. En Duran estava sa del tot, però no ho enunciarien perquè la malaltia beneficiava la seva campanya electoral, el convertia en un personatge més humà, més proper, però també dotat d'una capacitat d'esforç i un esperit de superació excepcionals, que en feien el candidat més honest i més treballador. Els periodistes li preguntaven com es trobava, el públic el compadia i al mateix temps l'admirava. Bé, ara diu que els metges li ho van dir ahir, tot plegat. L'anècdota és doblement curiosa, perquè amb la polèmica de l'embaràs de la Chacón, tothom havia posat com a exemple la dignitat i sentit ètic amb què havia dut el Sr. Duran la seva malaltia durant la campanya. En fi, Sr. Duran, celebro la seva bona salut i com a penyora només li imposo la pèrdua d'un escó. I de la meva confiança, clar.

We ♥ Huckabee

2008-03-04T08:28:00.000-08:00

No el voldria veure de president dels Estats Units, però s'ha de reconèixer que Mike Huckabee és un tipus curiós. Aquest pastor baptista i baixista d'un grup de rock, de fermes conviccions religioses i marcadament conservadores, és un candidat força atípic: entre d'altres coses, és capaç de riure's d'ell mateix en públic i amb gràcia, quelcom força improbable entre la classe política que coneixem per aquí. En aquest tall mostra una sorprenent força còmica i fins i tot aconsegueix fer-nos-li trobar, per uns instants, una retirada a Jack Lemmon.

P.D. Sembla que el títol de la pel·lícula I ♥ Huckabees no és casual. La gran cadena americana de magatzems minoristes Wal-Mart, en què s'inspira la Huckabees del film, és originària d'Arkansas, estat que governava Mike Huckabee.

Diumenge de futbol

2008-02-25T15:07:00.000-08:00

La televisió del vespre-nit d'ahir va ser com la d'un diumenge de futbol. A partir de les vuit (bé, en realitat ja des de fa una setmana), l'Avantmatx: los preparativos, las previsiones, el partit del segle, del mil·leni! A les deu, El Rondo: el nivell i el to de Tomás Guasch i Cristina Cubero, però ni tan sols amb l'espontaneïtat d'aquests, amb les intervencions llegides directament del guió i ensenyant paperots a la càmera amb lletres grans que diuen "PARO" i gràfics dibuixats en vermell i blau. Després, i per acabar d'esprémer-ne al màxim tot el suc, El Vestidor, El Tercer Tiempo: L'anàlisi detallada i les millors jugades, patrocinades per Estrella Damm.

Totalmente de acuerdo, José María

2008-02-25T02:03:00.000-08:00

Segurament se li podran criticar algunes (bastantes) coses, però Arús ha estat un pioner de la paròdia a la televisió del nostre país. Existiria avui Polònia si abans no hi hagués hagut l'enyorat Força Barça?

El regne dels vius (II)

2008-02-24T16:09:00.001-08:00

Res millor per celebrar el regne dels vius que veure néixer una nova cosina.

El regne dels vius

2008-02-24T15:24:00.000-08:00

Poques imatges tan poderoses com la dels germans units, amb un vincle secret però palpable, davant la mort d'una mare. Germans que són ja, cada un d'ells, vells patriarques i que, després de cantar el Virolai al cementiri, se'n van a dinar plegats i a brindar amb vi negre pel regne dels vius.

La fulla d'enciam

2008-02-19T01:49:00.000-08:00

L'altre dia un amic em va plantejar una pregunta que és pura filosofia del quotidià:
Per què quan anem al supermercat i agafem el carro de la compra sempre hi trobem una fulla d'enciam mig podrida?

La novel·la darrera la carta

2008-02-13T13:47:00.000-08:00

Remenant el contingut d'una capseta de fusta vella que corre per l'habitació, he trobat per casualitat una carta al director retallada de La Vanguardia deu fer uns 6 o 7 anys. Tot i que hi falten paraules, perquè el tros de paper està escapçat per un cantó, la transcric:

Reconstruir la historia
Vivo en Normandía (...)
y soy viuda de Fermín (...)
exiliado en 1939 y un(...)
dos republicanos españ(...)
beró París con las tropas (...)
del general Leclerc. Sólo sé que mi
marido, nacido en la calle Grana-
da de Barcelona, tenía una herma-
na. Agradecería mucho cualquier
información.

AMALIA ALMAZÁN DÍAZ
Argentré (Francia)

Després, deambulant per la xarxa, he trobat aquest reportatge, de l'any 94.

Debut

2008-02-11T07:38:00.000-08:00

Ja tinc un blog. No sé si en realitat el vull ni si el faré servir. No sé si l'actualitzaré gaire. No sé si el llegirà algú ni si en donaré l'adreça a gaire gent. No sé si la vergonya de saber que és públic n'esborrarà les ganes o la sinceritat. No sé si em farà sentir millor ni si seré capaç d'escriure-hi alguna cosa que tingui prou sentit. Però el primer pas és tenir-lo, i ara el tinc. Veurem.